dimecres, 26 d’abril de 2017

"Dahmer: Un carnisser a les fosques" Premi a la Diferència Premis Miquel Bosch i Jover 2017


Jeffrey Dahmer, el carnisser de Milwaukee (1960-1994)

Tot coincidint amb el Dia del Llibre, el passat diumenge 23 d'abril vaig rebre la bona notícia del Premi a la Diferència dins dels Premis Miquel Bosch i Jover 2017 de Balenyà (Barcelona) pel meu conte Dahmer: una crònica, probablement el relat més fosc i sinistre que he escrit mai, sobre el psicòpata que matà i devorà dèsset homes a l'estat de Wisconsin entre 1978 i 1991. Conegut com el carnisser de Milwaukee, la veritat és que la biografia d'aquest assassí em va fascinar –en el sentit psiquiàtric i històric, és clar– sobretot després de la lectura de la novel·la gràfica My friend Dahmer, realitzada per l'amic d'infantesa de l'homicida i alhora sòlid il·lustrador contemporani Derf Backderf. En aquesta gran novel·la no només s'escorcolla el passat de l'assassí, sinó que s'intueix la formació i deformació d'un monstre que ocuparia grans titulars després de la seua detenció. És un treball clarificador que pretén humanitzar la bèstia, però no perdonar-la. 



Un retrat agredolç, fins i tot amb olor de resclosit, on ensumem el perill de reprimir la pròpia sexualitat, l'autèntic caràcter, l'esperit triomfal que s'amaga darrere de cada perdedor. Un relat, en resum, que m'inspirà un conte obscuríssim que és la Polaroid del modus operandi d'un dels psicòpates més retorçuts de la història. Perquè els horrors de la humanitat, per més execrables i rebutjables, deixen una empremta que necessita ser analitzada; aquesta és, almenys, la meua pròpia vacuna: reciclar la perversitat en art per tal d'exorcitzar els dimonis que l'habiten. La banalitat d'un mal que, no per més soterrar-lo, deixa de ser part de nosaltres. Una fera amb cara de bon xicot. El veí discret. El jove solitari. Jeffrey Dahmer.


DAHMER
 

“Les meues víctimes eren flirteigs d’una nit. Sempre em deixaven ben clar que havien de tornar a la feina. I jo no volia que se n’anaren... 
JEFFREY DAHMER, 1960-1994


El tamboret pelat de la barra del Club 219 grinyola cada vegada que intenta fer-lo girar. És un xerric molest, gairebé inaudible sota el techno comercial que esbomben els altaveus rogallosos del pub, però a Jeffrey li agrada forçar el mecanisme rovellat mentre escodrinya els moviments del jove que balla a l’altre costat del bar. Probablement, els seus moviments destrempats són el millor sedàs del pitjor tuguri de Milwaukee, potser massa buit per a ser divendres. És un xicot negre. Tal vegada fa 1,80. L’esquena, ampla. El rostre, afable. Cames massisses sota els texans. Somriure discret. L’ha mirat tres vegades fixament però fins al quart intent no ha alçat el got per fer-se veure. El ballarí s’hi apropa amb dues passes i el camarada li pregunta si vol beure alguna cosa abans de preguntar-li pel nom:
–Oliver –li xiuxiueja–, però tothom m’anomena Lacy, sobretot ací.
El nouvingut no demana res per beure perquè ja va servit. D’entrecuix, també. És tot el que Jeffrey esguarda mentre li parla de l’ambient enrarit de la discoteca, de la poca qualitat dels combinats que s’hi serveixen i de la seua gràcia a l’hora de despatxar un bon cocktail casolà. Per a tal oferiment, però, caldria anar al seu apartament a North 25th Street. Una pla que el xicot accepta sense recances mentre el guaita de cap a peus per constatar que és guapo malgrat les ulleres que li desllueixen la cabellera rossa. Jeffrey sap que els negres solen cedir més prest que tard a les peticions dels blancs, més que més per l’exotisme i atractiu addicional de conquerir un cony rosat, encara que tenint en compte les particularitats de l’antre, ningú no va al Club 219 a fer amics, sinó a endur-se’ls al llit.

Camí de casa, sota la llum esmorteïda dels fanals, la conversa s’esgarria cap a termes més bruts mentre Oliver constata que l’atzarós company de la nit és un home de suggerents propostes però de poques paraules. En arribar al bloc de vivendes, mentre l’amfitrió roda el pany, el convidat sent les pessigolles de l’expectació. Un anhel que no se sufoca a cada retrobament, sinó que requereix de noves troballes, de successius amants, per reforçar l’estímul originari. En accedir a l’immoble, no l’incomoda la bafarada de resclosit que s’escola pel badall de la porta. No és una olor normal, per més que l’alcohol consumit li puga entumir la capacitat olfactiva. Tant se val. És una llar petita amb dues portes closes i una cuina minúscula per on Jeffrey s’enfila per tal de servir la beguda. L’hoste s’apoltrona sobre el sofà, des d’on li demana whisky, tot i indicant-li, juganer, que encara no té l’edat legal per consumir-ne.
–Quants en tens? –s’interessa l’insospitat barman, mentre aboca sobre els glaçons una barreja de somnífers.
–16 –se sincera –. Encara que tots diuen que n’aparence 22.
Jeffrey agita amb avidesa el beuratge i celebra la curiosa coincidència. Ell també en té setze. D’examants. D’històries. De còrpores. Esbargides arreu de l’habitatge, tot i que aquest tipus de revelacions podrien aigualir-li l’encontre. Sense anar més lluny, les dues habitacions tancades en contenen part de les despulles. Als armaris de la casa, a més, hi ha sengles bidons d’àcid on amb prou feines es dissolen els esquelets efervescents i al lavabo, esventrat a la banyera, hi ha el cadàver decapitat de Richard Guerrero, amb qui no va tenir massa temps per intimar dissabte passat. Pel que fa a l’estança principal, arrenglerats sobre el prestatge que hi ha dalt de la televisió, tres cranis de dissortats affaires presenten la lluïdesa d’una segona capa de vernís.

Quan Jeffrey li apropa al convidat la copa, aquest bromeja sobre el realisme de les calaveres exposades. Fa un glop. Se’n riu. La corretja dels pantalons la té descordada i el pul·lòver, arromangat sobre panxa, deixa al descobert un rastre de borissol rinxolat des del pubis fins al melic. El jove torna a beure i l’abdomen nu es contorba amb el moviment gàstric. L’atlètic tors atrau la mirada del company, qui no sap si és prompte o no per acaronar-lo. No sap, de fet, si el cos d’Oliver li pertany més ara que després. La sanefa dels músculs. La calidesa d’uns llavis assedegats d’alguna cosa més que no siga líquida. Anar més enllà. Enllà de què? Tant de bo no desitge visitar el bany, maleeix. La cortina de plàstic encobreix allò que hi ha a la banyera però el tuf és intens. Tant com se n’havia entossudit amb la higiene dels esquarteraments i al final mai no hi ha temps per enllestir les tasques pendents. Si no haguera begut tant com l’invitat, res no seria igual. Malauradament, el rom i la ginebra l’embogeixen tant com l’home que hi ha escarxofat entre els coixins, amb la bragueta ja baixada i un penis tendre humitejant-li els calçotets.

Un penis tendre. Carn tendra. Res com una queixalada directa al tendrum sangonós, encara calent. El cresp de la cansalada més preuada, més autèntica. Perquè els ha degustat, a tots els que l’han precedit. I Oliver, qui prefereix que l’anomenen Lacy, no sap que quan acluque l’ull, i falta ben poc per a això, passarà de ser primerenc a ser disseté. Abans no li caiguen les parpalles, abans de notar la puixança del sedant, li ofereix al generós pretendent un bes que no arriba a formalitzar-se. Abatut sobre el seient, l’esbufec del seu descans succiona els llavis de l’entusiasta aspirant, qui ara comença a excitar-se de debò. Una erecció, una fiblada, per restituir-li la consciència i l’afany de possessió. Perquè ara pot posseir-lo de veritat. Atresorar-lo. Saber que no marxarà després d’ejacular, abans del trenc d’alba.

Jeffrey sí que sap el que és l’amor vertader, el que et trenca el cor tantes vegades fins que finalment n’aprens, a trencar-ne, de cors. A seccionar ossades. Esbudellar cossatges. Trinxar-ne els membres. Fer-los desaparéixer o no: millor quedar-se’ls, apiadar-se’n, fer-se’n fan i fer-ne apilament. Perquè el tast de la passió és aquest aferrissament i no l’assumpció dels amors fugissers, dels coits ràpids que puden a desencís, a solitud, a humanitat podrida, just com la que es descomposa a les cambres contígües, a tocar del seu dormitori: el tron des d’on sotjar els mèrits que acabdala. Amants perfectes que no se n’aniran mai, que no es marciran, entre d’altres coses perquè ja formen part d’ell. Carn i ungla. Carn i os. Ja ho són tot. Al remat, tot li pertany.

Poc després, Jeffrey apaga els llums de casa per encendre uns tubs blavosos de neó que acompanyen el seu ritual. A la cuina, a un calaix, hi ha les ferramentes predilectes: des d’un arpó que sol emprar per trepanar els cervells fins a una incisiva serra que no s’ha vist malmesa malgrat l’intens ús. També fa servir un estilet i unes llentilles grogues que li acaben d’envilir el rostre. Gràcies a la disfressa guanya en feredat tot el que perd de timidesa. Tant de bo l’inesperat ostatge poguera ser-ne testimoni, de l’espectacle. Davant d’ell hi ha, expectant, un cavaller Jedi. Sense sabre làser, però. Un senyor de les tenebres. Un carnisser a les fosques.

L’explícita escenografia que els acull s’adiu al moment en què el fil de la navalla frega la pell obscura de Lacy, tentinejant-hi a cada solc. És la mateixa hora fosca en què el Club 219 tanca les portes. L’hora, també, del camió de la brossa i dels gatets famolencs que escorcollen les deixalles que no recullen els escombraires. Mentre Milwaukee dorm, mentre tot l’estat de Wisconsin descansa, al número 213 del bloc d’apartaments Oxford reviscola una litúrgia reiterada.

 Jo sóc Amèrica, mormola en enfonsar el ganivet ventre endins. I és aleshores, en els escassos seixanta metres quadrats que fa la casa, on ressuscita novament l’infern.