dissabte, 6 de maig de 2017

Dues dècades de gratitud, rodatge i aprenentatge: Gràcies, Samuel

El passat dissabte 29 d'abril vaig tindre el plaer de presentar-li a l'escriptora Marta Sanz la seua darrera i experimental novel·la Clavícula. Un dietari fragmentari, disseminat, per mitjà del qual l'autora expressa la por a envellir, la por a emmalaltir, mentre respon també a la pregunta retòrica del motiu pel qual escriu. Escribo de lo que me duele, afirma. Una resposta brillant i clarificadora per a una pregunta que normalment m'ha inquietat. Per què i de què escric? En un any de nombroses efemèrides i estranyes coincidències vitals m'adone que he ensopegat, quasi sense saber-ho, amb una inesperada solució: escric pels que no estan, en nom d'aquells que ja no m'acompanyen. Com un ventríloc assedegat de paraules que no li pertoquen però que d'alguna manera ha de verbalitzar, constate en un any de peculiars i boniques catarsis que l'exercici d'escriure mai no és alié a la vida paral·lela que discorre al marge del paper.

He de fer memòria. En el curs més intens de la meua vida, el ja extint COU de 1996-1997, que vaig cursar a l'Institut Chabàs de Dénia, l'escriptura ja havia marcat una línia decisiva en els meus interessos. Els meus primers contes havien estat guardonats durant cursos anteriors -són els relats que conformen la primera part de Sis contes i una novel·la incerta, el meu primer llibre- i aquella afició precoç prenia matisos cada vegada més ferms. Fou en aquell darrer curs de batxillerat quan vaig refermar la meua amistat amb Samuel Llorca Redondo, amb qui ja havia coincidit a primer de BUP, i que era l'únic xic de la classe, junt a mi, que cursava l'assignatura de Literatura Catalana. Un company que compartia afanys creatius i esportius i amb qui a poc a poc vaig estretir un lligam d'íntima confiança sobretot pel que fa a la gestació d'esbossos, idees i narracions diverses. Samuel escrivia poemes, assajos curts, era ciclista -no aficionat: la seua era una dedicació ja professional, amb importants reconeixements i classificacions- i adorava el rock dur i la bona música en general. No debades, intercanviàvem cassettes casolanes encara que els nostres gustos musicals no sempre coincidien. Ell adorava balades heavy com l'Still loving you dels Scorpions mentre jo vivia una època d'especial eclecticisme entre els èxits pop de Madonna i Abba i el rock èpic dels Smashing Pumpkins. Diferències estructurals que s'anivellaven quan compartíem textos i somnis tot sabent que amb dèsset anys tot està encara per fer, o per escriure. Probablement, la seua perseverança a l'hora de combinar el sacrifici esportiu amb la vena literària era un dels trets que més admirava d'ell. De fet, dins del corpus social de l'institut, Samuel era sense dubte un dels xics més populars i estimats, especialment pel sector femení, embadalit per aquells cabells rossos i ulls blaus. Al seu costat, però, un no podia evitar sentir-se més aneguet lleig del que en realitat era; empetitit, eclipsat, però al mateix temps protegit pel magnetisme d'un jove que era capaç de tot.

Samuel Llorca Redondo

Si faig una mirada enrere, no m'estaré de dir que la meua va ser una adolescència de merda. Una fòbia escolar congriada entre pors i angoixes, a més d'una depressió discontínua que abraçà des dels catorze fins als dèsset anys. Entremig, l'escriptura, la lectura, els videojocs, els còmics i totes aquelles aficions que feien de mi un nerd de manual; el freak que compensa per mitjà de l'imaginari personal tota una sèrie de deficiències socials que retraten un ésser en procés de construcció. Atesa la crítica conjuntura, cal dir que aquella dissortada escenografia adolescent es veié esguitada també pel frec del bullying; un entrebanc addicional que aigualí encara més els que suposadament han de ser els anys més feliços en la vida de cadascú. Així doncs, quan analitze el pas feixuc d'aquells anys agredolços, confirme que el recolzament, la valuosíssima presència i irrupció d'una presència com la de Samuel en la meua vida fou el que em salvà l'adolescència (que és alhora un eufemisme del que podria ser, i és, salvar-me la vida).

Converses llargues. Deures. Dubtes. Controls a deshora. Les ulleres, sempre suades pel baf de les meues celles. Apunts a corre-cuita. Dibuixos estranys junt als apunts copiats. Esmorzar vora les tanques del centre. Entrepans humits i revinguts dins del paper de plata. Forns que circumdaven l'institut i que ja no existeixen. Les motos. Les bombers. Motxilles amb les tatxes d'oli de les coques de tonyina. Pantalons de xandall amb una franja blanca pels costats. Els Backstreet Boys. Cascs furtats. L'autobús que ens duia i recollia des d'Ondara. Jornades eternes. Massa classes. Putes matemàtiques. Caps de setmana gèlids, a les voreres dels pubs on encara no podíem entrar. La tinta negra que vessava de la punta dels Pilot. Novel·les llegides sense gana. Tot ràpid i lent alhora. Com si les hores es repetiren i s'ajornaren en uns anys mimètics, bessons, dispersos. Anys d'aprenentatge on només calia projectar un futur més obert, més adult, on la llibertat de la universitat trencaria amb la claustrofòbia del batxillerat i aquelles aules estretes. Almenys és el que Samuel i jo planejàvem al pati quan aquell darrer curs ja tocava a la fi. Els nostres caps de setmana aquell any havien sigut avorrits i anodins: ell no eixia perquè l'entrenament així ho exigia i a mi no m'agradava massa el pla habitual de cada dissabte. Amb tot, el millor estava per arribar. Créiem. Desitjàvem. I en la projecció de quimeres esdevenidores s'esvaïa el tedi d'aquelles eternes set lliçons diàries.

El nostre grup de COU, de l'Institut Chabàs de Dénia. Curs 1996/1997. I nosaltres dos, al fons

Un matí de principis de maig, tan bon punt havia sobrepassat la porta del recinte, la veu del seu cosí em va comunicar la colpidora notícia. El temps no quedà glaçat aleshores. Això és mentida. Un mite recurrent. Fal·làcies. Es produeix, tot d'una, una crua navallada intangible que t'esventra de dalt a baix. Com si una esmoladíssima katana et desbudellara sencer a la recerca de l'ànima, encara tendra en algun racó del que encara sembla un cos viu. Samuel va patir un accident mentre entrenava per Les Planes. Un conductor enlluernat. Un cotxe accelerat. Una bicicleta és una criatura indefensa en el poc marge que dóna la muntanya. I després el buit. El clot a la panxa. El plany. La dilatació d'instants que no cal narrar perquè l'evocació dels dols és sempre una recreació banal, estúpidament lírica, que frivolitza l'autèntica dimensió del dolor.

A penes un mes després, en l'acte de lliurament dels Premis 25 d'Abril de l'institut, Samuel guanyava el premi de poesia del centre amb el primer recull que confegia. No ho recorde ja, però juraria que mai em va dir que anava a presentar-se a la convocatòria tot i que me'n vaig assabentar poc abans. Potser era una sorpresa. La il·lusió de perseverar i lluitar per un guardó. En tot cas, el silenci d'aquell pati de butaques en escoltar el nom del guanyador de la categoria poètica va ser un dels moments més desoladors que he viscut mai. Els poemes, publicats després a la revista Capicua, evidenciaven com havia madurat la prosa poètica de l'escriptor primerenc. Testimonis d'una edat, d'un tempteig, que verbalitzen els anhels comprensibles quan se supera el llindar de l'adolescència i es necessita plasmar el fervor d'una etapa ja assolida.

Des d'aleshores, i durant molts anys, em vaig refugiar en el text que Samuel em dedicà aquell darrer Nadal. Una carta que em va lliurar en un sobre que he guardat des d'aquell moment i que m'inocula entusiasme cada vegada que deixe d'escriure, o me n'oblide. N'adjunte un extracte. El poema s'anomena Gràcies:

Gràcies per aconseguir que aprendre
no fóra un esforç sinó un plaer
(...)
Gràcies per convéncer-me que jo era millor del que sospitava
Gràcies per acompanyar-me en els meus viatges 
de descobriment, mil gràcies amic
(...)
Què eres tu?
Amic? Pare? Professor? Home?
Ho eres tot i no eres res
com la vida, que pot ser 
tan tènue i plana com el paper
(...)
Tu que vas posar bellesa en la meua mà
i aquell fou el meu començament
Tu, com a mestre, em donares paraules,
imatges, idees... 
amb les que construir la meua vida.
Siga el que siga el que alce, tu contribuïres
a posar les bases. 


Els texts, les creacions, qualsevol mena d'escrit, tenen l'habilitat d'envellir malament. Sobretot, si són escrites en un moment d'especial intensitat emocional. Aquest escrit de Samuel, en canvi, l'he considerat sempre recent, pur, fresc, com si ni tan sols en la tinta dels dos folis impresos poguera percebre's el pas d'un temps extingit. Quan l'he llegit de nou, tal com he fet hui, quan tot just s'acompleixen vint anys de la seua mort, m'envaeix novament un sentiment de gratitud, no només respecte al meu gran amic, sinó per les experiències i persones que la vida m'ha portat. Una cursa llarga, que sembla que no acaba mai. Muntanyes. Serralades. Planures. També amb les costeres, les baixades, que un bon ciclista sap administrar per tal de dosificar l'energia i quantificar l'esforç. Tot el rodatge d'una vida, encara que només dure dèsset anys, s'encabeix en aquest text de Samuel. La memòria d'una veu que celebrava el repte de cada meta amb l'alé de la victòria. La gratificació dels glops isotònics. La brillantor d'un trofeu. Saber-se campió. Saber que no he conegut ambicions més netes i dignes que les seues. Dues dècades després, de fet, la seua herència ja ha fet sediment en el meu cos. Me n'adone. Ho puc percebre. Tal com deia al principi: escric pels que ja no hi són. Escric per compensar el buit de les veus que ens manquen. Visc, vivim tots, en definitiva per anivellar l'empremta de les absències. Viure és recordar i alhora saber que som moltes vides entrellaçades. Etapes. La corredissa fugaç dins la immensitat de vivències que forgen una existència. La tirallonga de fotogrames, d'escenes, que fan quallar una unitat narrativa amb sentit. L'instant en què constates que un enyor tan profund només és profitós quan es recicla en agraïment. El que jo et faig arribar, amic, després de tant de temps. 20 anys. Un bon tros. Una eternitat fragmentada. Gràcies, Samuel, per l'aprenentatge. El testimoni. La companyia. La complicitat. L'enteniment. El missatge. Els poemes. Les paraules. Les vesprades. Les telefonades. L'esforç...

Gràcies, Samuel: la gratitud és ara la plenitud del teu record.

dimecres, 3 de maig de 2017

Del gastrocapitalisme al xef estrella: De perquè no suporte els cuiners superstar


El xef Gordon Ramsay, conegut pel seu caràcter agre (i per com l'ha sabut mercantilitzar)

Restaurants que són temples. Cuines que semblen laboratoris nuclears. Maridatges que són una litúrgia egípcia, celta, maorí i també inca. Estris que semblen ferramentes de ciència molecular. Caps de cuina disfressats de navegants galàctics que bramen posseïts per una estranya força interior que, no saps ben bé el motiu, però deu ser per algun tema seriós. I no, no és cap trasplantament, ni cap operació d'emergència: és una deconstrucció de polp, una liquació d'algues o qualsevol ocurrència d'aquelles que legitimen el preu de la comanda i l'aura de prestigi d'aquell que es fotografia menjant la creació que li han escudellat al plat i que sembla més una performance provinent de les arts plàstiques que no un element comestible. Fins ací tot bé. Algú també podria afegir que aquest argument meu és el punt de vista que podria esbossar-se des de la barra d'un bar normal i corrent, fins i tot des d'una caseta de camp on es cou una paella entre amics, papes, olives i cerveses. Durant molt de temps, però, s'ha reivindicat aquest punt de vista populista com a antídot contra el refinament i el punt d'honor elitista de l'alta cuina. Se suposava que era una reacció tan popular com evident –fàcil, també–  contra la concepció idealitzada d'una cuina evolucionada que ha elevat la cuina espanyola al cim de les revistes i institucions especialitzades. La gran labor de Ferran Adrià des dels inicis del Bulli fins a l'actualitat inclou alhora moltes més trajectòries i esdeveniments que es perden, o es multipliquen, sota l'influx d'una demanda assedegada de triomfs, sobretot per al propi paladar. El boom gastronòmic ha consolidat en menys d'una dècada una potència i destí experiencial on tot és possible, on tot és vàlid; principalment, la conformació d'unes personalitats amb egos visibles des del Google Earth. Unes vanitats que, una vegada sacralitzades, legitimen l'adhesió apassionada i incondicional dels súbdits devots consumidors. I, amb el mite, les consegüents obligacions. Accedir –i poder pagar, sobretot– a uns menús, a uns espais, que formen part d'un peregrinatge sacre. Una manera de menjar, de gaudir del menjar, que no s'adiu al procés alimentari, sinó a la demostració palpable que un ha estat allí i ha tastat allò. Ja siga a Sant Pol de Mar, a Zarautz o a Copenhagen, el comensal accedeix a un estat elevat de l'existència gourmet on l'alimentació ja no és un fet anodí, sinó una experiència existencial comparable a contemplar el Taj Majal, trepitjar la Gran Muralla Xina, observar un capvespre al Gran Canó de Colorado o, fins i tot, fer-ho tot alhora. 

El cuiner mediàtic Jordi Cruz, a la coberta de la revista Men's Health

És per això que m'alegra profundament la polèmica que ha esclatat aquesta setmana al voltant de l'exempció de pagament de jornals als cuiners –han fet servir l'eufemisme becaris, però, ho lamente: no ens ho empassem– arran de les controvertides declaracions del xef mediàtic Jordi Cruz. Una polseguera viral que ha tret a la llum una trista realitat laboral: l'explotació i abús que suposa per a molts aprenents el fet d'engolir-se els seus drets laborals per tal d'engrossir un currículum que es veurà enriquit pel pas i signatura d'una firma de renom. Una pràctica que, tot s'ha de dir, també es dóna en qualsevol altre àmbit –mitjans de comunicació, advocats, etc– però que no té la visibilitat roent dels cuiners mediàtics. La permissivitat amb què es decideix no pagar sous la vaig batejar com a gastrocapitalisme en un post encés que vaig redactar fa uns dies. Coneixia i conec cuineres i cuiners que han passat per aquests tràngols professionals per tal d'accedir a una mínima estabilitat laboral que tampoc no s'adiu a les expectatives desitjades. Mentrestant, haver de combatre les vanitats desmesurades que molts d'aquests xefs estrella no oculten. No debades, qui haja vist el programa que Cuatro li dedica al senyor Dabiz Muñoz sabrà de què parle. S'ha de dir que no frega el nivell d'irritació de René Redzepi, el cuiner del Noma danés, les inclemències emocionals del qual estan reflectides en distints i recomanables documentals. Caràcters enutjats que contorben la seua mala bava pel bé sagrat de l'alta cuina i l'altíssima exigència mentre els cuiners porucs són renyats i humiliats dins del mateix ritual. És açò gastronomia? De veres? 

Un plat que he trobat online i que no sé si és una broma o un homenatge

Tot i que no se'n parla, ja és hora de condemnar aquesta violència que s'escampa entre els foguers. Una temàtica reflectida en aquest interessant article de Tomás Linch on es debat el model de cuina que admirem i degustem sense recances. Jo, per la meua part, no gastaré cap euro meu en un restaurant on s'humilie cap treballador. De paraula o d'omissió (sobretot, de transferència del jornal pertinent). Crec que no guanyem res, ni com a potència gastronòmica ni com a potència a seques, normalitzant unes rutines del tot rebutjables. I tant que hi ha cuiners i cuineres respectables que conreen la seua trajectòria aliens a aquestes fúries i rendibles estratagemes mediàtiques, però ells no són els protagonistes d'aquesta entrada, de la mateixa manera que no ho són les cuineres casolanes, els cuiners domèstics, que guisen excel·lents plats diàriament sense rebre cap estrella Michelin a canvi. Diuen que aquests menús de luxe de dos-cents euros per cap són una experiència sensorial incomparable. Que el maridatge de vins és orgàsmic i que amb algunes postres toques el cel. Val. Vos contaré un secret. El gener de 2007, a FITUR (Madrid), vaig tastar algunes tapes del senyor Ferran Adrià. Coses imaginatives que petaven al paladar, que feien cosconelles a la gola. Una festa gustativa, sí. Però si voleu que vos diga la veritat, no en recorde el nom, ni els ingredients. En canvi –i encara que aquesta propera  frase que recitaré ressuscitarà el galop de cent cavalls tan populistes com desbocats– no oblidaré mai el sabor, el color i la imatge de l'arròs al forn de ma mare.

Una declaració d'aplaudiment fàcil, ho sé, però tal vegada un plantejament plausible per posar cada cosa al seu lloc i debatre quin model és més sostenible (i ètic!) per a la nostra projecció gastronòmica. A llarg termini, el que ens interessa són aquells cuiners, aquelles cuineres, que estan desenvolupant una cuina contemporània sense oblidar les arrels i els principis d'estacionalitat de les matèries primeres. Aquesta generació, que seguisc i admire i que és la que realment està dignificant la cuina mediterrània, és la que defuig la fotogènia compulsiva per invertir el seu talent i enginy en la difusió d'una cuina conscient que no necessita un exèrcit d'ajudants, sinó una ànima compromesa que amb gust i mesura s'encarrega de cuinar per a les sis o set taules que pot abastir. Comptat i debatut, la implicació visceral d'aquests nous creadors és la que ens fa oblidar l'addicció als flaixos dels gastrosuperstars: tan embeguts del seu glamur i ubiqüitat que, al remat, un ja no se'ls imagina arromangant-se per trossejar un pollastre. I ja no per fer-ne un carpaccio, sinó per bullir un simple brou amb verdures.

dimecres, 26 d’abril de 2017

"Dahmer: Un carnisser a les fosques" Premi a la Diferència Premis Miquel Bosch i Jover 2017


Jeffrey Dahmer, el carnisser de Milwaukee (1960-1994)

Tot coincidint amb el Dia del Llibre, el passat diumenge 23 d'abril vaig rebre la bona notícia del Premi a la Diferència dins dels Premis Miquel Bosch i Jover 2017 de Balenyà (Barcelona) pel meu conte Dahmer: una crònica, probablement el relat més fosc i sinistre que he escrit mai, sobre el psicòpata que matà i devorà dèsset homes a l'estat de Wisconsin entre 1978 i 1991. Conegut com el carnisser de Milwaukee, la veritat és que la biografia d'aquest assassí em va fascinar –en el sentit psiquiàtric i històric, és clar– sobretot després de la lectura de la novel·la gràfica My friend Dahmer, realitzada per l'amic d'infantesa de l'homicida i alhora sòlid il·lustrador contemporani Derf Backderf. En aquesta gran novel·la no només s'escorcolla el passat de l'assassí, sinó que s'intueix la formació i deformació d'un monstre que ocuparia grans titulars després de la seua detenció. És un treball clarificador que pretén humanitzar la bèstia, però no perdonar-la. 



Un retrat agredolç, fins i tot amb olor de resclosit, on ensumem el perill de reprimir la pròpia sexualitat, l'autèntic caràcter, l'esperit triomfal que s'amaga darrere de cada perdedor. Un relat, en resum, que m'inspirà un conte obscuríssim que és la Polaroid del modus operandi d'un dels psicòpates més retorçuts de la història. Perquè els horrors de la humanitat, per més execrables i rebutjables, deixen una empremta que necessita ser analitzada; aquesta és, almenys, la meua pròpia vacuna: reciclar la perversitat en art per tal d'exorcitzar els dimonis que l'habiten. La banalitat d'un mal que, no per més soterrar-lo, deixa de ser part de nosaltres. Una fera amb cara de bon xicot. El veí discret. El jove solitari. Jeffrey Dahmer.


DAHMER
 

“Les meues víctimes eren flirteigs d’una nit. Sempre em deixaven ben clar que havien de tornar a la feina. I jo no volia que se n’anaren... 
JEFFREY DAHMER, 1960-1994


El tamboret pelat de la barra del Club 219 grinyola cada vegada que intenta fer-lo girar. És un xerric molest, gairebé inaudible sota el techno comercial que esbomben els altaveus rogallosos del pub, però a Jeffrey li agrada forçar el mecanisme rovellat mentre escodrinya els moviments del jove que balla a l’altre costat del bar. Probablement, els seus moviments destrempats són el millor sedàs del pitjor tuguri de Milwaukee, potser massa buit per a ser divendres. És un xicot negre. Tal vegada fa 1,80. L’esquena, ampla. El rostre, afable. Cames massisses sota els texans. Somriure discret. L’ha mirat tres vegades fixament però fins al quart intent no ha alçat el got per fer-se veure. El ballarí s’hi apropa amb dues passes i el camarada li pregunta si vol beure alguna cosa abans de preguntar-li pel nom:
–Oliver –li xiuxiueja–, però tothom m’anomena Lacy, sobretot ací.
El nouvingut no demana res per beure perquè ja va servit. D’entrecuix, també. És tot el que Jeffrey esguarda mentre li parla de l’ambient enrarit de la discoteca, de la poca qualitat dels combinats que s’hi serveixen i de la seua gràcia a l’hora de despatxar un bon cocktail casolà. Per a tal oferiment, però, caldria anar al seu apartament a North 25th Street. Una pla que el xicot accepta sense recances mentre el guaita de cap a peus per constatar que és guapo malgrat les ulleres que li desllueixen la cabellera rossa. Jeffrey sap que els negres solen cedir més prest que tard a les peticions dels blancs, més que més per l’exotisme i atractiu addicional de conquerir un cony rosat, encara que tenint en compte les particularitats de l’antre, ningú no va al Club 219 a fer amics, sinó a endur-se’ls al llit.

Camí de casa, sota la llum esmorteïda dels fanals, la conversa s’esgarria cap a termes més bruts mentre Oliver constata que l’atzarós company de la nit és un home de suggerents propostes però de poques paraules. En arribar al bloc de vivendes, mentre l’amfitrió roda el pany, el convidat sent les pessigolles de l’expectació. Un anhel que no se sufoca a cada retrobament, sinó que requereix de noves troballes, de successius amants, per reforçar l’estímul originari. En accedir a l’immoble, no l’incomoda la bafarada de resclosit que s’escola pel badall de la porta. No és una olor normal, per més que l’alcohol consumit li puga entumir la capacitat olfactiva. Tant se val. És una llar petita amb dues portes closes i una cuina minúscula per on Jeffrey s’enfila per tal de servir la beguda. L’hoste s’apoltrona sobre el sofà, des d’on li demana whisky, tot i indicant-li, juganer, que encara no té l’edat legal per consumir-ne.
–Quants en tens? –s’interessa l’insospitat barman, mentre aboca sobre els glaçons una barreja de somnífers.
–16 –se sincera –. Encara que tots diuen que n’aparence 22.
Jeffrey agita amb avidesa el beuratge i celebra la curiosa coincidència. Ell també en té setze. D’examants. D’històries. De còrpores. Esbargides arreu de l’habitatge, tot i que aquest tipus de revelacions podrien aigualir-li l’encontre. Sense anar més lluny, les dues habitacions tancades en contenen part de les despulles. Als armaris de la casa, a més, hi ha sengles bidons d’àcid on amb prou feines es dissolen els esquelets efervescents i al lavabo, esventrat a la banyera, hi ha el cadàver decapitat de Richard Guerrero, amb qui no va tenir massa temps per intimar dissabte passat. Pel que fa a l’estança principal, arrenglerats sobre el prestatge que hi ha dalt de la televisió, tres cranis de dissortats affaires presenten la lluïdesa d’una segona capa de vernís.

Quan Jeffrey li apropa al convidat la copa, aquest bromeja sobre el realisme de les calaveres exposades. Fa un glop. Se’n riu. La corretja dels pantalons la té descordada i el pul·lòver, arromangat sobre panxa, deixa al descobert un rastre de borissol rinxolat des del pubis fins al melic. El jove torna a beure i l’abdomen nu es contorba amb el moviment gàstric. L’atlètic tors atrau la mirada del company, qui no sap si és prompte o no per acaronar-lo. No sap, de fet, si el cos d’Oliver li pertany més ara que després. La sanefa dels músculs. La calidesa d’uns llavis assedegats d’alguna cosa més que no siga líquida. Anar més enllà. Enllà de què? Tant de bo no desitge visitar el bany, maleeix. La cortina de plàstic encobreix allò que hi ha a la banyera però el tuf és intens. Tant com se n’havia entossudit amb la higiene dels esquarteraments i al final mai no hi ha temps per enllestir les tasques pendents. Si no haguera begut tant com l’invitat, res no seria igual. Malauradament, el rom i la ginebra l’embogeixen tant com l’home que hi ha escarxofat entre els coixins, amb la bragueta ja baixada i un penis tendre humitejant-li els calçotets.

Un penis tendre. Carn tendra. Res com una queixalada directa al tendrum sangonós, encara calent. El cresp de la cansalada més preuada, més autèntica. Perquè els ha degustat, a tots els que l’han precedit. I Oliver, qui prefereix que l’anomenen Lacy, no sap que quan acluque l’ull, i falta ben poc per a això, passarà de ser primerenc a ser disseté. Abans no li caiguen les parpalles, abans de notar la puixança del sedant, li ofereix al generós pretendent un bes que no arriba a formalitzar-se. Abatut sobre el seient, l’esbufec del seu descans succiona els llavis de l’entusiasta aspirant, qui ara comença a excitar-se de debò. Una erecció, una fiblada, per restituir-li la consciència i l’afany de possessió. Perquè ara pot posseir-lo de veritat. Atresorar-lo. Saber que no marxarà després d’ejacular, abans del trenc d’alba.

Jeffrey sí que sap el que és l’amor vertader, el que et trenca el cor tantes vegades fins que finalment n’aprens, a trencar-ne, de cors. A seccionar ossades. Esbudellar cossatges. Trinxar-ne els membres. Fer-los desaparéixer o no: millor quedar-se’ls, apiadar-se’n, fer-se’n fan i fer-ne apilament. Perquè el tast de la passió és aquest aferrissament i no l’assumpció dels amors fugissers, dels coits ràpids que puden a desencís, a solitud, a humanitat podrida, just com la que es descomposa a les cambres contígües, a tocar del seu dormitori: el tron des d’on sotjar els mèrits que acabdala. Amants perfectes que no se n’aniran mai, que no es marciran, entre d’altres coses perquè ja formen part d’ell. Carn i ungla. Carn i os. Ja ho són tot. Al remat, tot li pertany.

Poc després, Jeffrey apaga els llums de casa per encendre uns tubs blavosos de neó que acompanyen el seu ritual. A la cuina, a un calaix, hi ha les ferramentes predilectes: des d’un arpó que sol emprar per trepanar els cervells fins a una incisiva serra que no s’ha vist malmesa malgrat l’intens ús. També fa servir un estilet i unes llentilles grogues que li acaben d’envilir el rostre. Gràcies a la disfressa guanya en feredat tot el que perd de timidesa. Tant de bo l’inesperat ostatge poguera ser-ne testimoni, de l’espectacle. Davant d’ell hi ha, expectant, un cavaller Jedi. Sense sabre làser, però. Un senyor de les tenebres. Un carnisser a les fosques.

L’explícita escenografia que els acull s’adiu al moment en què el fil de la navalla frega la pell obscura de Lacy, tentinejant-hi a cada solc. És la mateixa hora fosca en què el Club 219 tanca les portes. L’hora, també, del camió de la brossa i dels gatets famolencs que escorcollen les deixalles que no recullen els escombraires. Mentre Milwaukee dorm, mentre tot l’estat de Wisconsin descansa, al número 213 del bloc d’apartaments Oxford reviscola una litúrgia reiterada.

 Jo sóc Amèrica, mormola en enfonsar el ganivet ventre endins. I és aleshores, en els escassos seixanta metres quadrats que fa la casa, on ressuscita novament l’infern.