divendres, 10 de juliol del 2015

Una postal de Puerto de la Cruz: Literatura de viatges o Viatges de literatura?


“Els viatges són els viatgers. Allò que veiem no és allò que veiem, sinó allò que som     
FERNANDO PESSOA

L'estiu de 2010, just entre agost i setembre, vaig passar dues setmanes a l'illa de Tenerife. Em vaig prometre que en faria una entrada al blog –sou molts els que passeu per aquesta parròquia amb motiu dels diaris de viatge; gràcies, una vegada més– tot i que l'esmentat post es va quedar emmagatzemat a la mateixa carpeta on dormen les fotos d'aquella aventura canària. L'any passat, mentre visionava de nou les fotos, vaig recordar com em va colpir la bellesa atlàntica, gairebé americana, de Puerto de la Cruz, la capital del nord de l'illa. Arrecerada pel vall de l'Orotava i pel sentinella enfarinat del Teide, la ciutat és una barreja de continents i també de moments. El meu instant predilecte va tindre lloc al passeig marítim, on les piscines naturals batallen contra les piscines artificials dels hotels. Fou en aquella platja urbana de sorra negra, mentre dinàvem a un xinés de privilegiades vistes, quan se'm va quedar glaçada la imatge dels xiquets botant pel penya-segat que divideix el port del municipi. Un moment anodí, quotidià, que sintetitzava totes les diferències, tots els descobriments, que un experimenta quan va de viatge i  no sempre es conforma amb l'experiència visual, sinó que abasta una dimensió més espiritual. En digerir la bellesa d'aquella postal en moviment vaig saber que no n'escriuria un diari, sinó un conte. El vaig titular Puerto de la Cruz i el compartisc ara que ha estat premiat amb el II Premi de Relats d'El Campello 2015. Una alegria estiuenca que m'ajuda a combatre la calor, tal com el record de les platges volcàniques de l'arxipèlag que tant m'estime. De fet, les fotos amb què il·lustre el text són les mateixes que l'han inspirat ja que la memòria, ja se sap, és tan injusta com oblidadissa. La literatura, al remat, és un conservant molt útil per a aquest tipus de vivències. Amb tot, sempre n'he dubtat, de la distinció entre periodisme i literatura de viatges. Potser hauríem de prescindir d'etiquetes en aquest àmbit ja que la pertinença dels texts és pràcticament insubstancial si el que destil·len és versemblança. Heus ací el tret més valuós en aquest format confessional que realment amaga la literatura de viatges. La vida en estat pur. La puresa de l'instant viscut.


Una de les platges urbanes de Puerto de la Cruz


PUERTO DE LA CRUZ

L’illa em col·lapsa els narius com si fóra un ofec, com si no hi haguera temps per ensumar-ho tot, des de l’Orotava cap a Isora, de nou cap a Santa Cruz. D’ençà vaig aterrar a Tenerife em va colpir el seu cel encotonat, la seua platja de cendra; una platja que sempre és la mateixa, voltes per on voltes. Santuari de lava amarat de negror, de fosques onades. I al capdamunt, omnipresent, la panza de burro: grisenca i estoposa nuvolada que giragonsa sobre la capital del nord en una compassada gravitació. Tan bon punt se n’allunya com retorna per encobrir la vil·la d’una ombra humida i lleugera, absolutament atlàntica.

Puerto de la Cruz n’és el principal testimoni, d’aquest joc de gradacions. Ara, hivern i tardor; després, l’estiu i la primavera, enjogassats l’un amb l’altra com el vol dels ocells, els mateixos que planegen sobre la ciutat, a mig camí entre el port i la muntanya. M’hi vaig instal·lar sense romiar-ho massa, tal vegada enardit pels consells que recomanaven el sud de l’illa com a epicentre d’un bullici que, tot i prometedor, mai no és per a mi motiu de disbauxa. Los Cristianos, Playa de las Américas: dues referències hàbils per a una clientela assedegada de sol i clor, ingredients que pots gaudir sense eixir del resort, sense apartar-te de la piscina i l’hamaca reservada. El sedàs infal·lible per a russos vulgars que presumeixen de billetera mentre se sofrimen les galtes en passejar sobre el marbre dels centres comercials oberts 24 hores. Britànics jubilats que devoren ous amb bacó sobre una terrassa on només es parla anglés, al costat d’una botiga alemanya on amb prou feines es despatxa la premsa teutona, les postals carrinclones i un saborós bretzel


El sud. El sud sempre és el mateix, siga quin siga l’hemisferi. Fins i tot dins l’arxipèlag canari. De Benidorms n’hi ha pertot arreu, fins i tot on se suposa que hi havia l’Atlàntida. Paradís perdut sobre el qual no vaig voler especular mentre em decantava per les fresques valls del nord, ben lluny dels tuguris de disseny, dels cocktails de saldo que prometen més maldecaps que efervescència, de les avingudes hiperpoblades on sols regnen els parasols: sobre les voreres, encastats als jardins o guarnint l’exotisme dels combinats al fons dels gots com una àncora fondejada a contratemps...

A Puerto de la Cruz vaig trobar un hostal petit, d’estètica tradicional i de tarifes accessibles, just al centre del municipi. Un allotjament on els finestrals de fusta repintada de verd i les generoses balconades s’abocaven cap al mar com si volgueren abeurar-se’n. La direcció: Amèrica. Un enfocament ineludible, inequívoc. El nou continent on es mimetitzaren unes arquitectures colonials, acolorides i massisses. Tal com la parla dels canaris, musicalitzada i vívida, com si fóra la versió desacomplexada d’un mateix idioma. Veneçuela, Cuba, tot el Carib: peces d’un trencaclosques forjat a l’altra punta de l’oceà. Eixa és la impressió que m’acompanyava en la davallada cap al passeig marítim de San Telmo, el vertader nucli del poble. Una avinguda que ensopegava amb les ones i, aquestes, frisoses, amb les roques. Una badia de banyeres naturals, d’esguits d'escumera, que delimitaven un trajecte corb, al voltant dels restaurants i les tendetes que niuaven, tal com podien, entre els esculls.

El te que vaig demanar a una cafeteria austríaca –inclosa la bandera i l’aparador de pastissos de fruites– només va ser l’excusa per seure-hi una estona i gaudir de l’escena. Davant meu, la costa retallada. La gentada, rondinant pel bulevard escarpat. Alguns, empunyant un cucurutxo. D’altres, aferrats a un telèfon mòbil que no hauria de sonar en un indret com aquest. Semblava que no hi havia cobertura, ni tan sols contaminació electromagnètica; les palmeres, solament els cocoters, haurien de ser l’únic dispositiu vertical per garantir una comunicació estable i de qualitat en paratges de tals característiques. Els foranis, de fet, s’estranyen pel caràcter distés, afable, dels nadius. Famílies humils que s’arromanguen els pantalons per provar la temperatura de l’aigua. Xiquets en calçotets que corren cap al penya-segat que es fon cap a l’oest per tal d’encaminar-se costera amunt i escalar-lo. Després, quan abasten l’altura desitjada, ni tan sols l’esperada, es llancen a l’aigua. Un capbussó immediat, fervorós. Un xof! addictiu. Una clapa de bromera en l’opacitat de les aigües i, tot seguit, el cabet de les criatures ressuscitant des de la fonda obscuritat.


És una imatge que se’m va glaçar, com el te, en delectar-me en la bellesa de l’escena. Els bracets dels més menuts aferrant-se al roquissam, tot perseverant en l’avanç vertical malgrat la lliscosa superfície tantes vegades trepitjada. Alguns, evidentment, s’esvaraven. Un dels més petits, amb l’esquena ensangonada d’una arrapada, ploricà breument abans d’emprendre una volta més l’ascensió. De lluny, el precipici atzabeja poblat de moviment. El formigueig dels menors esventrant la gran roca amb les seues incansables corredisses. Un tràfec que atreia la mirada dels vianants, pendents de l’espectacle mentre els cambrers paraven les taules per al sopar i les dependentes de les tendes de souvenirs replegaven els tendals, ja innecessaris. La vesprada s’exhauria amb la intermitència de les pampallugues que deixaven escapar els primers fanals mentre els encoratjats nadadors resseguien la proesa quotidiana de llançar-se al blau, ja marí, ja enfosquit. El sol es ponia de gairó, com un galló de taronja sucat a l’horitzó.

Amb els darrers glops a la infusió m’adonava que el meu viatge començava amb l’entusiasme pueril d’aquella xicalla aferrada a l’entreteniment més proper. Aferradís també al desig d’encalmar les meues aclaparadores ànsies de voler aprofitar al màxim l’estada illenca, em vaig proposar dissoldre, junt al solatge herbori del te, tot l'estrés previ. Remenar la cullereta de pressa per desfer els grumolls, per esbandir els dubtes, les recances. L’excés d’expectatives que fa que no viatgem mai amb la ment i elcos, sinó a través d’un percentatge aproximat de tots dos. Hi ha penediments que també encabim a la maleta i que ens acompanyen allà on anem, invisibles i roents.


En aquella nova ciutat, emperò, jo només volia centrar-me en l’olor dels plataners, la frondositat de les laurisilves, incloent-hi el tentineig dels lloros sobre els capcirons dels arbres. Havia percebut la flaire de la neu també, en una ràfega accidental que potser provenia del Teide, probablement amb la testa enfarinada de glaç. Entremig, l’aroma de capcioses buguenvíl·lies o d’un succedani de les mateixes flors, les quals van ser algun dia més exòtiques que les dessaborides deixebles. 

Cap al tard, Puerto de la Cruz reviscola de la letargia del dia. Entre els esguits dels xiquets que continuen xipollejant entre els pedregars, perviu la recerca del bassal més profund. Me’ls mire amb nostàlgia. Són allà encara i ja els enyore. Voldria ser un més d’ells, engrescat per culminar el bot més alt, per ser tot jo un Acapulco més arriscat, més meritori. Ser un d’ells i ser l’arquetipus d’ésser que sols cobeja grimpar entre les penyes. Cap altra obcecació. Cap altra fita que no siga aquesta. Cap altre obstacle que puga aigualir, enterbolir, el gaudi de la vida. El viatge més pur és aquell que no deixa endur-se andròmines inútils, vestigis d’altres temps i cabòries. Vides encetades que no s’assemblen a la nova vida que un nou viatge enceta...


Vaig pagar el te tot i deixant-hi una mínima propina. Pocs cèntims, al capdavall. Vaig remuntar cap a la part alta del passeig. Els venturosos botadors prolongaven en el capvespre les seues aquàtiques cabrioles. Aleshores vaig sentir que sempre seria feliç sabent que a San Telmo hi havia xiquets desafiant a tothora l’alçada dels cingles i la fondària de la cala. Vaig somriure per a mi mateix. Allà lluny, de bell nou, un altre rebel saltava des de l’estimball cap a l’ancó. Tot d’una, l’esclafit de la carn contra l’aigua retenia el ressò d’una joventut extraviada.