dimecres, 24 de setembre del 2014

Diari de viatge: Itàlia, Grècia, Turquia. Assaborint l'aventura mediterrani endins (II)

"No s'ha mort el desig, el desig que jo sent per tu... "
Versos de Bir demet yasemen, cançó tradicional turca, que va versionar Maria del Mar Bonet al català (a la imatge, el nostre vaixell, salpant des d'Istanbul)

I, tal com donava a entendre al final de l'anterior entrada, encara hi havia parades i indrets pendents de descobrir. Lluny ja de Turquia, retornàrem a Grècia per visitar la capital d'una nació assolada per la crisi, però amb clara tendència al redreçament i a l'esperança. Atenes! Una ciutat que ansiejava recórrer des dels anys de l'institut, quan l'aprenentage del grec clàssic i l'aprofundiment en la cultura hel·lènica em contagiaren l'admiració per un país petit i alhora inabastable. Un arxipèlag intricat, esquarterat en idíl·lics illots disseminats, per on el nostre vaixell surava a contratemps.

ATENES: Conéixer una ciutat no és només conéixer el seu patrimoni més cèlebre tot i que les comptades hores de què constava l'estada del vaixell a port no donava per a més. A Atenes, en tot cas, pot fer-se un recorregut express per visitar l'Acròpoli, probablement l'emblema més identificable de la capital grega. En aquest sentit, el Partenó, l'autèntica cirereta de l'estimada ciutat alta, era el monument que més desitjava veure dins d'aquest periple mediterrani. Una bèstia de marbre que no decep, sinó que captiva malgrat el rastre nivi d'una restauració inevitable per a la pervivència de l'entramat. Així mateix, cal destacar el recorregut fins a l'Acròpoli, que nosaltres vam decidir fer en autobús urbà i després a peu (les excursions dels creuers són caríssimes i en alguns casos, innecessàries). L'escalada fins al cim requereix suar la cansalada guanyada al buffet, però l'espectacle posterior supera les expectatives. Hi ha cues i infinitat de colzades per fotografiar-se junt a les columnes i les Cariàtides (tot i que aquesta presència turística abassegadora no sol aparéixer a les postals), encara que la competició paga la pena, sobretot si després hi ha la recompensa d'una cervesa ben freda pels carrerons de Plaka, sense dubte el barri més bell de la ciutat. Un perímetre urbà que envolta l'Acròpoli i per on cal perdre's ja siga per degustar una bona moussaka o simplement per visitar qualsevol dels atres monuments amb què Atenes acara el pas del temps. Quan vam retornar al Pireu, això sí, conservàvem el neguit d'haver-nos deixat molts racons per escorcollar, tot i que la familiaritat mediterrània del Grau d'Atenes ens reconciliava amb aromes i sensacions de casa nostra. El peix fregit, els juganers gotets d'ouzo i les taules parades sota els tendals eren una temptació indefugible, encara que no eren el menú més recomanable abans de la cursa de tornada fins a la  terminal número 2, on el Celebrity Reflection ens esperava.

El Partenó, a uns 36º graus, però amb la seua màgia impertorbable

Detall de les intervencions efectuades en la restauració. Tot i que no feu cas d'això, sinó de la foto en general. La que més m'agrada del viatge, i això que va ser una cosa espontània

Els majestuosos vestigis del Temple de Zeus

Les Cariàtides, en realitat la seua reproducció, ja que les originals es preserven al Museu Arqueològic

Vista de la ciutat des de l'Acròpoli

Rehidratant el cos després de la baixada, a la Plaka

Paradetes de peix i bars mariners pels carrers del Pireu

Suculent dinar al Pireu: sardines, gambes i calamari, tal com sona, que són els calamars fregits a l'estil ei, xipiró. Per acompanyar, cervesa Mythos i ouzo barrejat amb aigua: una evocació del valencianíssim canariet cassaller

De nou al vaixell per hidratar el cos de manera més saludable

KUSADASI/ EPHESUS: La costa turca és un paradís que desconeixia per complet i que mereix mirades prou més atentes i desacomplexades. Abocada al mediterrani més càlid, Kusadasi s'ha convertit en una espècie de Benidorm turc, però sense gratacels ni bars de hooligans. És una ciutat acollidora, netíssima i oberta al visitant. Els botiguers són insistents i parlen un graciós espanyol per tal d'engalipar-te amb ofertes i excuses mentre t'imanten cap als seus establiments. Un excés de cortesia per a una ciutat totalment turística que s'abeura del filó de la veïna Efes: les restes d'una de les ciutats de l'antiga Jònia i, per descomptat, unes de les ruïnes més importants del món. Situada a uns 30 quilòmetres de Kusadasi, al jaciment pot arribar-se per mitjà del transport públic –unes furgonetes disfressades d'autobús absolutament entendridores i comprimides que semblen ideades per l'inventor de Lego– si un supera certs clixés i s'adona que és prou més convenient pagar 10 lires pel trajecte –uns dos euros– en comptes de gastar-se els 60 euros que et demanen els taxistes pel mateix trajecte. Amb tot, l'arribada a Efes comporta una breu caminada fins que s'abasta l'entrada al jaciment. Aquell dia el sol badava les penyes. No és una expressió inoportuna, ja que en accedir a l'urbs hi havia un sector de la instal·lació prou malmés i caòtic, res a veure amb les vies principals de la ciutat, les quals desembocaven a la Biblioteca de Celsius: una façana icònica, mil vegades reresentada, que resumeix l'esplendor d'aquell temps de marbre resplendent... i lliscadís. I és que s'hi ha d'anar amb compte, sobretot per les costeres, per tal de no relliscar. Al remat, la visita a la ciutat manté l'encant de conjecturar com serien aquells carrers en el seu màxim apogeu. Una ensonyació habitual en aquests tipus d'excursions que planteja tants dubtes com evocacions. Tant se val: calia tornar ja a agafar l'autobús de joguet per tal d'arribar al port de Kusadasi.

Camí del jaciment, sota un sol d'(in)justícia

La Biblioteca de Celsius

El teatre, amb capacitat per a 25.000 persones. No sé si els de Podemos tindrien prou espai per fer les assemblees
Carrer d'Efes

Dinar a Kusadasi: delicioses pizzetes turques (lahmacum), unes croquetes que semblaven de botifarra, una carn que picava com-la-mare-que-la-va-parir i el pa, que és una barreja irressistible de textures

Avingudes comercials de Kusadasi

Bevent un suc de taronja natural per poc més d'un euro. Que prenguen nota els bars de casa nostra, ja que a Turquia no hi havia paradeta de carrer o de mercat, bar o restaurant que no oferira suc de taronja natural. Una lliçó mediterrània i de màrketing que hauria de fer-nos reflexionar

MYKONOS: I d'un paradís turc, a un altre grec. Mykonos ens l'han feta avorrir abans d'hora els vint mil reportatges sensacionalistes de Callejeros Viajeros tot i que no ens hem de deixar enganyar pels tòpics, ni de lluny per les impressions mediàtiques. De fet, jo sempre m'he mantingut ferm en el principi moral de no visitar cap indret on hi haja siliconades xicotes en banyador ni musculats acompanyants amb speedo untats d'oli, encocats perduts i ballant en caríssims xiringuitos de platja mentre escorxen botelles de xampany amb què després es dutxen al ritme de David Getta. Això passa a Mykonos i, al mateix temps, a Eivissa, Marbella i tants altres punts calents, in all senses, que vulguen sumar-se a aquests pessebres anfetamínics que es veu que acaben sent rendibles per als que els creen i administren. Tant fa: el Mykonos que jo vaig conéixer no tenia res a veure amb això, sinó amb platges dignes de la síndrome Stendhal on m'hauria empadronat fins a la pròxima glaciació. Inclassificable blau entre l'aiguamarina i la tonalitat maragda... El color de l'aigua que se m'havia promés el vaig identificar a Kalo Livadis o a Paradise Beach, mentre el recorregut per l'illa en el cotxe que vam llogar era una panoràmica sense preu, ni tampoc verdor. El perfil de Mykonos és fosc,  quasi sense arbres. Una Formentera volcànica amb casetes d'aparença balear. I és que aquest mediterrani primitiu és tan bell que sembla artificial, com un parc temàtic i com la mateixa capital de l'illa, Hora. Un poble que enlluerna amb les seues cases de parets i dreceres emblanquinades. Un poble que és postal en moviment, tal com els seus coneguts molins o just com l'aparador marí de la petita Venècia, la imatge més reconeixible de tota l'illa. No debades, Mykonos és la instantània grega més internacional. Una icona que guanya en autenticitat quan ja ha acabat la temporada de les discoteques i també de la falsa disbauxa drogodependent (juliol-agost). Aquell primer de setembre de 2014 que hi vaig fondejar, però, fou l'inici de la meua addicció a l'illa. I ja vull més Mykonos, en vena, si pot ser.

Vista d'Hora, la capital de l'illa

Monestir d'Ano Mera, a l'interior de Mykonos

Una de les platges de l'est de l'illa: pur paradís

Una aigua que hauria de ser Patrimoni de la Humanitat. Material o immaterial, tant se val

El nostre vaixell, quasi tan gran com l'illa, atracat a l'única terminal de què disposa Mykonos

El cotxet que vam llogar per veure l'illa. S'ha d'anar amb compte amb la conducció perquè tot Mykonos està ple d'inquiets quads i motos que tant tempten als encreuaments com a la sort. Davant de nosaltres, mentre féiem aquesta foto, un quad se n'eixí de la carretera. Sort de l'afortunat conductor, que n'eixí estalvi.

Els inconfusibles carrers d'Hora

Els molins de Mykonos

La petita Venècia, que no mereix apel·latius petits

Abandonada l'emblemàtica illa, el vaixell ja solcava les ones cap a Itàlia. Una inevitable tornada que prenia matisos d'enyorança i de retorn a la normalitat, tot i considerant que encara ens quedaven moltes hores de navegació. El pòsit de l'aventura, a la fi, ens deixava assedegats de més ports, de més parades, de més coneixences...

Sensacions que s'experimenten quan els somnis s'esgoten per passar a ser records, tresors de la joia viscuda. Vivències valuoses, dalt de l'embarcació o a terra, que he intentat reflectir en aquestes dues entrades viatgeres. Visualitze ara, per casualitat, una de les últimes vegades que vaig eixir a la coberta per escodrinyar, passada la mitjanit, la remor negra de les onades, el buit obscur d'una mar fonda. Un temor seré que s'encomanava als silenciosos motors del creuer, infal·libles en la ruta assenyalada. Saber-se perdut enmig de l'Egeu i alhora fascinat de no trobar-se enlloc. Per això recordaré sempre el rastre espumós que deixava arrere la singladura de la nau, mentre aquella bromera espessa, endarrerida en el curs del vaixell, s'enduia de nou cap a orient tot l'anhel que en realitat li pertanyia.

dimarts, 16 de setembre del 2014

Diari de viatge: Itàlia, Grècia, Turquia... i el desig de tornar a solcar la mediterrània (I)

"He conegut les ciutats de molts homes i he aprés les seues costums..."   Extracte de L'Odissea, d'Homer



I a la fi, com deia Yukio Mishima, el millor dels viatges és el preparatori. L'escalfament previ. Pessigolles. Inquietud positiva. Predisposició. Un temps d'expectatives que no té res a veure amb el període posterior a la tornada, quan el solatge de les experiències viscudes provoca sucoses sensacions entre la nostàlgia i les ànsies de repetir la jugada. El viatge que vaig emprendre el passat 25 d'agost, tal com vaig avançar al Facebook pocs dies abans de la partida, era el viatge que més il·lusió em feia encetar d'ençà que tinc coneixement (si és que n'he assolit en aquesta vida encara que siga un poquet); una variada i extensa aventura pel mediterrani oriental que m'apropara a destins que sempre havia volgut trepitjar i que no havia pogut visitar encara per falta d'estalvis o, el que és pitjor, temps. I és que la mediterrània té un poder d'atracció difícil de mesurar, però fàcil de descriure. Si més no, la proliferació de l'oferta de creuers ha permés per una part democratitzar l'accés a aquestes rutes i, d'altra banda, facilitar l'arribada a destinacions fins ara poc abastables ja fóra per la manca de vols regulars o per l'exorbitat preu dels bitllets. Sortosament, a través de la naviera estat-unidenca Celebrity Cruises vaig reservar un trajecte que m'ha apropat fins a tals indrets somniats: des de Roma a l'arxipèlag grec, tot i passant per Istanbul, la porta d'Àsia. Un recorregut intens, del tot recomanable, amarat de mitologies i referències literàries que s'encomanen al paisatge, alhora a l'ànima, fins a situar-nos en una agraïda cojuntura turística a mig camí entre el gaudi lúdic i l'espiritual. Heus ací els capítols d'una travessia que tant de bo puga repetir-se aviat i que miraré de reviure mitjançant les següents postals:


Fent l'imbècil davant del Colisseu. Com sabreu, la postura no s'adiu a aquest monument, sinó a la Torre de Pisa, però era la meua manera de denunciar l'abús d'instantànies turístiques que martiritzen el país. Al següent turista que torne a inclinar el cos davant de l'esmentada torre, se l'hauria d'afusellar directament. I prou d'eixe color.

ROMA: Cal dir que el vaixell partia del port de Roma (Civitavecchia, a uns 90 quilòmetres de la capital: s'ha d'agafar un tren des de Termini), per la qual cosa vam decidir aterrar a Itàlia dos dies abans per conéixer la gran città: una ciutat inabastable que no havia xafat fins aleshores i que potser atresora el 30 % dels símbols arquitectònics potencialment visitables del món. Això sí, és un poc decebedor el fet de trobar-se amb TOTS els monuments en procés de restauració, detall que diu molt poc de l'Ajuntament de Roma i de la seua política patrimonial. O s'esmena una reforma del tot o no, però no és lògic emprendre alhora mil i una intervencions i recobrir de bastides la ciutat sencera si tenim en compte que el reclam de Roma són els seus monuments. Però bé, el vertader atractiu d'aquesta bella capital són els seus carrers i places, fins i tot les que no són conegudes, motiu pel qual l'autèntic espectacle és la improvisació i la recerca de racons. Caminar pels seus bulevards és una de les millors fórmules per endinsar-se en l'essència de la ciutat ja que pràcticament tots els punts d'interés es concentren al centre. Així mateix, altres emplaçaments com el Trastevere mereixen una visita sobretot pel seu atractiu gastronòmic. Carrerons per on paga la pena perdre's i on vaig tastar la millor pasta de la ciutat.


La Fontana di Trevi, envidrada, seca i amb bastides al fons. Si es llança una moneda, vol dir que desitges retornar-hi. Caldrà tornar perquè no s'hi veia res...

El Tíber, l'artèria hídrica de la ciutat

Una pizza farcida de ricotta a un ristorante del centre. Impossible cruspir-se-la!

Caminar massa comporta esgotament. A la Piazza San Pietro vam fer una becadeta

Un carrer del Trastevere, el barri bohemi i pintoresc de la ciutat

SANTORINI: Sempre recordaré l'instant en què vaig ataüllar des del vaixell la crosta blanca que cobria la part alta de les valls de Santorini i que, en atansar-s'hi, resultava ser la capital de l'illa. Aquell descobriment entre foscos illots erms, volcànics, és la gran sorpresa de les Cíclades. Després, quan el creuer fondeja a la badia de l'illa, a l'anomenada caldera, el neguit de saber en quin moment t'acostarà el tender fins al minúscul port de joguet amb què et rep aquest illot amb forma de mitja lluna. Una vegada arribats a port, hi ha el repte de pujar fins a la vila, encimbellada a vora 400 metres; una odissea (ací calça millor que mai el terme) que pot fer-se a peu, amb burro o amb telesfèric. Nosaltres vam optar per la via més sofrida i barata, la d'ascendir a base de suoses camades, malgrat l'hora que era (les 15:30 hores!!!) i la lliscadissa superfície d'uns graons tapissats d'allò amb què el bestiar millor pot delectar-nos. Amb tot, l'esforç paga la pena i també s'ha de dir que és idoni per cremar unes quantes calories després de les dietes hipercalòriques amb què t'ofrenen els menús dalt del creuer. Ja elevat a la capital, res no decep. El paisatge és icònic i els laberíntics carrers de tendetes, addictius. S'ha de dir també que l'illa la formen tres o quatre poblets i poca cosa més. Pot llogar-se un cotxe o una moto per visitar Oia, el municipi veí, però nosaltres no teníem massa temps ni gana sobretot després de l'escalada olímpica. Al capdavall, Santorini és Grècia pura al nostre abast. Llàstima de l'agenda dels creuers i de la necessitat d'embarcar abans de les nou de la nit. Tot i amb això, el capvespre a Santorini fou idíl·lic: el recordatori per adonar-se que caldrà retornar-hi per saber com és l'illa una vegada el sol es pon.

Panoràmica de Santorini des del vaixell

La penitència per pujar a la capital de l'illa, amb cavalls i ases amenitzant el camí

Les cases encalades de Santorini, una postal recurrent

Shopping pels carrerons: s'ha de dir que els souvenirs són prou barats
El descens, de tornada, "a lo Chiquito-de-la-Calzada" per tal de no caure de tos

Les edificacions més antigues de Fira, de color ocre; res a veure amb l'emblanquinat totalitari actual

ISTANBUL: Cal destacar que la singladura cap a Turquia amaga instants del tot colpidors com ara el pas pel canal de les Dardanelles, quan el camp de navegació s'estreteix de manera acusada, com si l'accés a Orient implicara aquesta arriscada incursió. A l'alçada de Çanakkale, un ja sap que es troba dins d'un país tan heterogeni com la seua geografia. No debades, en arribar a Istanbul, aquest eclecticisme qualla en un paisatge policromat on tant brollen els gratacels envidrats com els minarets de més de tres mil mesquites. La capital turca no és només cruïlla de cultures, sinó una festa ininterrompuda on hi ha caràcter mediterrani i també disbauxa asiàtica. Per això hi conviuen burkes i minifaldes, imams i activistes gais. El clima d'una temperada llibertat demostra que no tot és uniforme dins del món àrab i l'exemple més evident és aquesta ciutat que s'abeura de dos continents sense complexos, ni recances. A més dels llocs d'obligada visita (Santa Sofia, Palau de Topkapi, Mesquita Blava, el Gran Basar... ), s'ha de recordar que Istanbul és un monstre inabastable de vora quinze milions d'habitants; realitat que un comprova en recórrer el Bòsfor fins al Mar Negre per adonar-se que la ciutat no acaba mai. Acollidora i acolorida, Istanbul et deixa amb el neguit de saber que no l'has coneguda realment, tal com m'assegurava el meu amic ondarenc Joan Soler, que hi ha viscut un any. Humiltat i luxe, modernitat i classicisme, la ciutat és un compendi de referències especiades que planteja seriosament un retorn més estudiat i, si cal, prolongat.


La vora del Bòsfor, sempre atrafegada

El cap de la Medusa, com a protectora i imatge de les termes que abasteixen Hagia Sofia

Interior de Santa Sofia, també conquerida per les bastides

Suc de magrana borda pel carrer: un atreviment per reptar els paladars més agosarats

La Mesquita Blava, una de les meravelles de la ciutat

Capvespre d'excursió pel riu Bòsfor. Al fons, el meu vaixell

Una de les parades del Basar de les Espècies, un dels grans atractius del centre de la ciutat

Fent una passejada pels carrers de tendes

Istanbul ens deixà assedegats d'Orient, però calia seguir perseverant en l'aventura mediterrània i la nostra nau salpava puntual el dia següent. Fins ací, doncs, la primera part del viatge. Un viatge que, com els fulletons de rigor, CONTINUARÀ...