dijous, 26 de juny del 2014

"Una història de ficció" a Paraules en Silenci


A principis de juny vaig tindre l'ocasió de retornar a Paraules en silenci, el programa que Manel Arcos condueix amb encert i reconeixement –podeu fer-li una ullada a aquest article de La Veu del País Valencià– a Ràdio Pego. De fet, pel que fa a la meua visita, ho feia per segona vegada ja que a l'abril de 2013 ja hi vaig assistir per parlar d'Últimes existènciesenllaç al programa d'aleshores–; un any després, la meua intervenció no es va distanciar massa del desgavell econòmic i social que guiava el meu anterior llibre. No debades, Una història de ficció, publicada enguany per Tabarca dins la col·lecció Tabarca Narrativa, és un apèndix de l'anterior novel·la. Una cara B sobre la qual vam conversar al llarg d'una entrevista amena i heterogènia. Un dinamisme que li agraïsc, i molt, al Manel, sobretot per haver comptat amb mi per segona vegada a pesar d'unes temàtiques tan agredolces per a un programa que sol focalitzar-se en la poesia i en atmosferes més disteses. Com sempre, paga la pena deixar-se engatussar pel reclam hertzià que cada dimarts ens depara Ràdio Pego. Si més no, vos deixe amb aquesta darrera incursió meua. Una estona de pau per garbellar el present i fer-ne teràpia. Un espai de lletres on combatre el desencís i traçar suggeridores escapatòries.



dimecres, 18 de juny del 2014

Coses que fer el 19 de juny de 2014

El passat 30 de maig, a penes quatre dies abans que el rei Joan Carles anunciara la imminent abdicació, vaig penjar al Facebook aquesta foto que ara compartisc de nou sense saber que m'estava avançant a una declaració històrica. Com que molts m'ho heu preguntat, voldria desmentir des de l'encapçalament d'aquesta entrada que no tinc cap dot adivinatòria, ni cap altre poder de vidència que em permeta vislumbrar el futur. De burrera, al contrari, vaig servit, per la qual cosa la instantània –original de 2007– voldria que s'interpretara com una resposta espontània a l'enrenou cortesà que sacseja els mitjans estatals des de fa dues setmanes. Un rebombori incontrolable que serà coronat, mai millor dit, demà dijous 19 de juny de 2014. Per a l'acte en qüestió no vaig a emprar ni una sola paraula. Crec que és la reivindicació més sincera que puc fer en aquest moment de silenciosa submissió on se'ns demana que pengem banderes espanyoles dels balcons en una crida a la unitat patriòtica. Es veu que l'esperada cercavila madrilenya en olor –ferum?– de multitudes necessita d'aquest estímul cromàtic rojigualdo tot i que he de dir que les úniques cavalcades madrilenyes que puc digerir són les dels Reis Mags i les de l'Orgull Gai (en aquest ordre). La resta, què se jo, em sembla una pantomima desmesurada. Per això, aquesta persona que escriu continua pensant que les úniques corones acceptables són les de merenga (les que preparen les àvies trafegoses per festes) i que l'únic rei mínimament suportable és el lleó, en la versió musical que, ves per on, es representa a un teatre del mateix carrer per on passarà el passacarrer felipista. Amb tot, fa un any ja vaig dir ací mateix el que pensava del desgavell borbònic, tot i que tenint en compte la data de demà no m'estaré de recomanar-vos una sèrie de tasques que podeu desenvolupar per tal de contenir els crits d'eufòria davant la desfilada de Felip VI. Preniu-ne nota, per favor:

1. Llançar la Constitució a l'avenc de lava de la Muntanya del Destí: Ja sé que costa arribar-hi, però si teniu collons de fer la Botamarges, el Gegant de Pedra i maratons perimetrals semblants, no em vingueu amb dramatismes i negacions. El problema de dur la Constitució fins al cor de Mordor per tal de destruir-la completament és que haureu d'enfrontar-se al GollumPPPSOE (es pronuncia així: Tolkien tenia molta imaginació), el qual sols manté intacta la longevitat en la mesura que el document sagrat continue estalvi. Haureu de perseverar en l'intent, ja que la croada no és fàcil. La Constitució està escrita sobre marbre i és inesborrable. Ara bé, si ho dicten els Nazgul de la troika els paràgrafs poden traure's d'una ditada com si els hagueren escrit amb un retolador de Magia Borrás. Més que més, si es tracta de dictats econòmics que malmetran la mateixa societat empobrida que vols més pa i menys monarques. Al cap i a la fi, aquest teatret medieval es veu que genera adhesions espontànies. Fins i tot mutacions inesperades. La de Rubalcaba i Susana Díaz és de traca, però bé, ells han volgut sumar-se a la dimensió Avatar de la sang blava i de l'esperit esquerrà ple de blavures.

2. Fer-se un jardinet republicà: L'admirada amiga i exalcadessa de Pedreguer Júlia González Maillo sempre em sorprén pel seu activisme i insubornable militància. Em comentava l'altre dia durant el sopar en homenatge a Antoni Lluís Carrió l'alegria amb què havia plantat flors grogues, roges i morades a l'entrada de casa. En va penjar fins i tot una mostra al Facebook, per la qual cosa la seua tria em va semblar un quefer idoni per a un dia especialment neguitós com el de demà. El jardí republicà és un antídot infal·lible contra l'excés d'expectatives de l'Scalextric a la capital d'Españñña (amb triple n, que té el mateix significat que la triple ics del cinema porno). Un jardí tricolor que ens recorda la complexitat d'articular un discurs democràtic del segle XXI mentre altres s'entesten a retrocedir cap al passat. Quan arriben al paleozoic, que m'avisen, per favor, que jo me'n baixe. Em fan molta nosa els trilobites. Més que les paneroles roges.

3. Fer el canvi de temporada del fons d'armari: Efectivament, passar de la roba d'estiu a la de més estiu. Heu de saber que ja no tenim hivern oficialment, per si no se n'havíeu adonat. També ens l'han bescanviat, com Terra Mítica o l'Aeroport de Castelló. No volíeu Camps i Fabres? Nyas, cabàs. Ara la gradació estacional serà la següent: ESTIU-MÉS ESTIU-MOLT MÉS ESTIU-XÀTIVA. Si teniu jerseis de llana o pul·lòvers de cotó gros sempre podeu retornar-los a Inditex, per tal que els reciclen i vos els tornen a vendre per cinquanta o seixanta euros amb tota la desvergonya del món i facturant a Irlanda, que és on Amancio Ortega té seu fiscal. Això és patriotisme empresarial i la resta, estupideses. Amb raó ja és el més ric del món! No debades, crec que haurien d'elaborar un rànquing amb les personalitats amb més barra de la biosfera per saber on quedaria l'inventor de les bates de guatiné amb perspectiva de marcar tendència tèxtil i inversora.

Doncs, això: podeu fer qualsevol d'aquestes tres coses. Fins i tot podeu fer el que vos vinga de gust. El que vos done la gana, vaja. Allò que el cos puga donar de si. Se m'acut també la idea de llançar la televisió per la balconada per tal d'estalviar-se la retransmissió oficial del paripé. Potser MediaMarkt finançaria l'operació amb qualsevol estratègia de bescanvi. Qui sap. Tot és possible ja. Fins i tot el fet  de renovar una monarquia en plena democràcia sense que el poble puga dir ni mu. Ai, el poble! El mateix que rescata els bancs que després li embargaran casa. El mateix que tolera governs que abaixen impostos per tornar a guanyar eleccions i no per voler empoderar una societat paupèrrima. El mateix que corona Belén Esteban com a princesa del pueblo per no voler dir que en realitat la prefereix a la casta borbònica que ens sotmet. Ai, els borbons! Els únics capaços de prestigiar la diva de Paracuellos fins a límits insospitats. De fet jo, hui, preferisc la reina ravalera de Sálvame a la queen de la sonseria absoluta: una Letizia Ortiz amoixamada que, més sabuda que ningú, ja sabia fa deu anys que el periodisme no dóna per a menjar i que calia cercar negocis més pròspers. Les corones, a diferència dels periòdics, no fan expedients de regulació. Són immortals. Insofribles, també. I això, la previsora Letizia (amb zeta de zènit) ho va saber abans que ningú.

La Esteban, coronada Reina de Sálvame per televot fa a penes una setmana