dijous, 17 d’abril del 2014

"Ací em pica, ací em cou": Revival pasqüer amb excusa i seqüència gastronòmica


I, sense voler, arriba Pasqua i t'adones que, de totes les nostres celebracions, aquesta és la més outsider ja siga per la llibertat amb què vagareja pel calendari any rere any, ja siga per la varietat d'interpretacions que un pot donar-li. Perquè de pasqües n'hi ha un grapat: la de la Setmana Santa, la de si ara viatge o ara no em ve bé, la d'anar a la muntanya, la d'enlairar el catxirulo, la de quedar-se escarxofat al sofà fins que s'acaben les existències de mona...  Amb tot, i si un suca el melindro dins del tassó de la nostàlgia encara més, és fàcil constatar que aquesta festa ha perdut vigència, solidesa, potser atordida per l'excés de les festivitats que la precedeixen a l'hivern i que li donaran continuïtat a l'estiu. Un parèntesi. Una pausa. La Pasqua ha migrat, així doncs, a mer Kit-Kat lúdico-festiu. No debades, batejar aquestes dates amb el nom d'un snack no és una accepció gratuïta. Si heu rebut cap oferta promocional dels supermercats que en aquestes dates fan l'agost (sí: també en clau de canvi climàtic), sabreu que cal consumir xocolata a dojo i, entre tauleta i tauleta, rosegar un poc d'eixe succedani de mona que vénen ben embolcallada de plàstic com si fóra una exportació de Fukushima. És aquest i no cap altre l'emblema dels dies que ara ens pertoca reivindicar, tot i que en el següent llistat repassarem la vigència d'aquestes mitologies gastronòmiques d'entretemps:

La mona de Pasqua: Com bé assenyalava abans, no tenen res a veure les mones casolanes amb les del supermercat. Molts forns amassen encara les receptes tradicionals, per la qual cosa no vos deixeu engalipar per les (sub)versions de les grans superfícies. N'he arribat a tastar algunes que no fan asbolutament gust de res, la qual cosa és també un repte. Això sí, com que no sóc un integrista de la tradició, m'agradaria que algun organisme internacional  intervinguera en el costum d'encastar un ou dins la mona. M'he passat la infantesa empassant-me ous durs creient que es tractava d'una obligació dins el ritual de la mona i moltes vegades vaig estar a punt de morir ofegat (Asfixiado por un panquemado, n'haurien dit els titulars), per la qual cosa he d'agrair la moda dels ous de xocolata: introducció gràcies a la qual les generacions esdevenidores podran berenar la mona amb més comoditat i, sobretot, seguretat. Encara que no ens enganyem, arribada una certa edat, el que realment abelleix és agafar un altre tipus de mones. I aquestes, per descomptat, no porten ou.

La (sobredosi de) xocolata: Val, ja sabem que la quaresma obri l'apetit i que Lidls, Aldis, Mercadones & cia. s'encarreguen de fer-nos memòria (gustativa). De qualsevol manera, la tendència dels ous de xocolata, evidentment saxona, contribueix a apujar el còmput calòric d'uns dies en què també hi haurà overbooking energètic des d'altres àmbits alimentaris. La xocolata que es ven amb motiu de les pasqües, però, té més llet que cacau i més mantega que textura cruixent. Ben mirat, i ateses les múltiples versions del format originari de l'Easter egg, podríem dir que els aparadors de les pastisseries, els prestatges de dolços dels supermercats, són una orgia Kinder on el referent principal s'ha vist del tot descolorit davant l'allau de la marca blanca. El fill ha matat al pare, i també a l'avi. I a qui es pose per davant. En matèria de xocolata, no hi ha ningú estalvi. Un altre recordatori per al·ludir una altra especialitat: no us fa un poc de nosa la xocolata blanca? No fa gust de llet condensada? Resumint: entre el Milkybar i el bar, jo em quede al bar.

La (peasso) mona catalana: Algú ha de dir –i ho ha de dir sense vergonya d'una punyetera vegada– que la mona catalana és la germana drag-queen de la mona valenciana. Que si els ninotets, que si les plomes i la purpurina... No hi ha dubte, la mona catalana és la Norma Duval dels hidrats de carboni. És el dolç gai per excel·lència i ho hem de saber valorar. Recorde el shock de la meua primera mona catalana, ataüllada a una pastisseria de Terrassa, ben a prop d'on viu la família del meu avi. Des d'aleshores no n'he dubtat i continue reivindicant els valors transversals que aquesta recepta atresora en la seua confecció multicolor. En teoria, podria ser l'evolució de la nostra mona, actualitzada en concepte Gayxample o qui sap si des de l'etnografia se'ns podria donar una explicació més reveladora. Mentrestant, però, jo ja sé què desdejunava El Titi.

Menjar (o fotre) al camp: Era fins fa poc una opció majoritària, la d'escampar el poll, sobretot el diumenge de Pasqua, i simplement gaudir de la natura, dels entrepans de llonganissa i dels ous farcits (de nou, l'ou: sospitós tot). Una tendència, la del picnic, en clar retrocés. Jo crec que ja no anem al camp, a les muntanyes, per dos motius: l'un, perquè estan quasi totes urbanitzades i, per un altre costat, perquè les que no són privades estan socarrades pel darrer o pel pròxim incendi. No faig demagògia, sinó denuncia del que no m'agrada i, per desgràcia, tenim. La llegenda històrica diu que a finals dels anys huitanta un esquirol podia anar des d'Escandinàvia fins a Àfrica botant de taula parada campestre en taula parada campestre. Ara, en canvi, fa el mateix trajecte però botant de cap de promotor en cap de promotor. Hi ha l'aturada immobiliària de la crisi, però no en desconfieu: ells esperen, expectants, a malmetre els raconets de bosc i de platja que ens queden. Mentre no hi cedim, és clar. I crec que ho tenen difícil, de moment. Els passa com a la cançó popular: Ací em pica, ací em cou. El territori, que no cap altra cosa. Els bull la sang de veure verdor. A mi també, però de no poder-los esclafar l'ou a la testa. Xof! (NOTA: Seguint l'anècdota de l'esquirol, propose un dòmino de grues des de Noruega fins a Algesires. Després, amb la ferralla tombada, vendre-la al pes i, amb el que guanyem, comprar bona cosa de tanques amb què parcel·lar allò que ens queda. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. Perquè no hem de confiar amb la possibilitat que governen de nou les esquerres: quan ells manaven, tampoc no es mataven a bacs. Si ja ho deia la bruixa Avería, Viva el mal, viva el capital).

I, amb això, acaba aquest recorregut pels símbols d'una festa en constant procés de reformulació. Per si de cas, jo ja tinc el rebost assaciat. Mones, queviures i ous. No me'ls toqueu, per cert. Els de xocolata, vull dir. A que em toquen els altres ja me n'he acostumat. Ens n'hem acostumat tots, al cap i a la fi. Penseu que hi ha conselleries, departaments i ministeris sencers dedicats dia i nit a aquest afer. No és per a menys. Abans encara hi havia l'excusa de tocar la moral o els ous. Podia ser una cosa o l'altra. Mai les dues alhora. Ara s'ha d'acceptar que ens toquen les dues coses al mateix temps. Sense descaradura. No hi ha dubte, ni escapatòria: ens haurem de conformar amb la xocolata. Bones mones (de tota índole).