divendres, 5 de desembre del 2014

Fer les Amèriques i contar-ho

Divendres vinent es presentaran a València –Llibreria Tirant lo Blanc– els llibres de la col·lecció l’Entorn d’Edicions 96 que narren la història dels valencians que emigraren als Estats Units

Quan Teresa Morell, filla i néta d’emigrants, escrigué Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920) potser no sospitava que aquell estudi primerenc, guardonat als XXXI Premis 25 d’abril Vila de Benissa, esdevindria un document clau per encetar el debat al voltant d‘un fenomen migratori per a molts encara desconegut com és el dels valencians que feren les Amèriques a principis del segle XX per quedar-s’hi, retornar-hi i, de refilada, fer història. Nascuda als EEUU i actualment resident a Orba i professora de Filologia Anglesa a la Universitat d‘Alacant, el cas de Teresa Morell exemplifica la dualitat entre el sentiment de pertinença respecte a Amèrica i alhora l’afany de recerca dels orígens, en aquest cas, a la Marina.

Última presentació de la col·lecció a Ondara, el passat mes d'octubre

Aquest interés i alhora reivindicació també s’ha vist focalitzat als tres primers volums de la col·lecció Personatges i fets d’Ondara, una iniciativa editorial de l’Associació Cultural Ocell que, tal com l’estudi de Teresa Morell, està editat per Edicions 96 dins la col·lecció L’Entorn. Quatre treballs, en definitiva, que pretenen documentar i difondre la vàlua de totes aquelles personalitats i esdeveniments –des de la perspectiva local i, com veurem, internacional– que són testimonis d’un apassionant episodi migratori, tal com explica Vicent Ortuño, autor del primer volum de la col·lecció, Fent les Amèriques, un ampli estudi sobre els ondarencs que emigraren al nou continent pels volts de 1912-1920. D’altra banda el meu estudi D’Ondara a Broadway: L’excepcionalitat de Trini Reyes és un monogràfic sobre la que fou una de les ballarines de dansa espanyola més importants dels anys 50 als Estats Units. Filla d’ondarencs emigrats a Nova York, el llibre és un repàs a la carrera d‘aquesta artista resident a Benidorm des que es retirà dels escenaris i a la qual s’homenatjà per mitjà d’aquest treball. Trini Reyes, sens dubte una de les grans estrelles de la dansa en l’època daurada de l’espectacle –actuà junt a grans figures com els Germans Marx, Sammy Davies Jr o Carmen Miranda– és, així doncs, l’exemple de totes aquelles figures que calia redescobrir dins l’imaginari valencià i, en prolongació, americà. En la mateixa línia, el darrer volum de la col·lecció presentat recentment, Valerià Gil (Ondara, 1895–Nova York, 1942): La veu de Pamis a Amèrica és un pas endavant en la reivindicació d’un ondarenc fins ara desconegut per les generacions més joves. Els autors del treball Josep Doménech i Vicent Ortuño ens descobreixen així la fulgurant trajectòria d’un intèrpret que creuà ben jove l’oceà atlàntic per abraçar la fama dins l’escena de la lírica nord-americana. Un intens recorregut d’actuacions pels Estats Units, fins i tot al mític Carnegie Hall, evidencien la meteòrica carrera d’un tenor privilegiat, tal com narra l’estudi que li han dedicat Doménech Part –compositor i musicòleg– i Ortuño Ginestar, llicenciat en Geografia i Història, així com ideòleg de la col·lecció.

Trini Reyes, en una imatge promocional

Valerià Gil, el tenor de Pamis

En resum, quatre estudis que tracen les vivències d‘aquells valencians aventurers que no s’apoquiren davant l’odissea atlàntica i que ens permeten ara aquesta múltiple i sucosa anàlisi. De fet, el proper divendres 12 de desembre la llibreria Tirant lo Blanc de València (19.30 hores) acollirà la presentació d’aquestes publicacions en el marc d’un encontre que pretén abordar la riquesa d’una temàtica reviscolada i reivindicada per igual. Si més no, la gran aposta i adaptació audiovisual d’InfoTV Del Montgó a Manhattan: Valencians a Nova York –el recomanable documental de Juli Esteve que s’està presentant arreu del país aquesta tardor– ha comptat amb el recolzament dels autors dels treballs. Una presentació, la de divendres vinent, que és alhora un fòrum per la recerca i la posada en comú de diferents lectures sobre una mateixa fenomenologia: la dels valencians que feren les Amèriques i, amb elles, la llegenda.



dimecres, 5 de novembre del 2014

Ni d'Eva ni d'Adam: figues & pardals en prime time

"Deixa omplir-me de la teua nuesa per a vestir-me per dins"      RICARDO ARJONA

Ni d'Eva ni d'Adam. Li prenc el títol a una novel·la d'Amélie Nothomb per encapçalar aquesta entrada sobre una de les trencadores novetats televisives de la temporada. Que ni ho és tant, de trencadora, ni de lluny innovadora. Cuatro prometia un reality sorprenent, amarat de l'essència bíblica de l'origen de la humanitat, i el que ens ha deparat la cadena germana menuda de Telecinco és un Mujeres & Hombres & Viceversa modulat per la filosofia new age i, per què no, la influència dels fulletons soft-porn dels canals de cable. Gravat a l'illa croata de Mljet –bellíssim marc, d'altra banda–, l'espai no té res a veure amb el format de supervivents nus que també s'emet a les televisions de mig món. Ací, més que supervivència, el que es pretén és apostar per la carnassa en estat pur i en primer plànol. Probablement, aquest és el sedàs principal d'un programa que s'ha convertit en l'estrena més vista en la història de Cuatro. El contingut, com el nivell del càsting, és deliberadament nul. De fet, no s'han triat aspirants, sinó solament figues i pardals, que és allò que el programa promet i, en conseqüència, emet.

Versió alemanya del mateix format
Heus ací el motiu d'un èxit esperat i previsible, certament un fet inèdit en la televisió d'aquest país: l'emissió genital en prime-time, aliena a interferències de filtres i posicionaments erronis de càmera. Un atractiu morbós que soterra les ínfules naturalistes amb què els productors de l'espai promocionaven la seua candorosa criatura i que planteja una mirada més voyeur que desacomplexada, més encuriosida que normalitzadora. I és que el gran –per no dir l'únic– factor d'adhesió d'aquest programa és el de barrejar els típics concursos d'idil·lis espontanis amb l'estètica del porno d'alt pressupost. Sols així s'entén el disseny de les escenes, la introducció dels partenaires i fins i tot l'opció d'alterar l'estructura original del format amb la tria de trios –no és un joc de paraules casual– per completar cada capítol. La veritat és que les audiències ens conformem amb ben poc: té collons que precisament en el moment de la història audiovisual en què més pornografia es produeix, l'espectador se senta seduït precisament per un succedani del mateix gènere.

És una pel·li porno? És un avió? No: és una escena del segon capítol

Amb tot, caldria apel·lar a l'esperança després del tercer episodi emés ahir, els protagonistes del qual es desviaven dels arquetipus de xicona pneumàtica i espartà ciclat. Un xicot més bé grosset i dues xiques allunyades del cànon regnant il·lustraren un canvi de rumb en un serial que sembla tan efímer –ni cinquanta minuts dura l'episodi– com la seua repercussió a la xarxa. De trending topic a format assumit només hi ha una passa i cal dir que l'audiència acabarà sent més promíscua que els concursants que desembarquen a la costa Dàlmata per gravar el minutatge just i viure una experiència per la qual cobraran uns mil euros. Una menudesa, comparat al que la productora factura, però sobre els misteris del neoliberalisme audiovisual no vaig a estendre'm...

Aspirants del tercer capítol, un andalús i una basca (un remix nudista d'Ocho apellidos vascos)

En síntesi, cal felicitar Mediaset una vegada més per assolir noves fites; en aquest cas, la reinvenció/tergiversació del nudisme en clau postmoderna. Els quinze minuts de fama warholians semblen ara més despullats que mai, sobretot de referències. Mentrestant, el grup mediàtic de Paolo Vasile celebra el triomf al seu daurat jacuzzi de xampany tot i sabent que l'audiència espanyola és feliç i conscient quan xipolleja els bassals més immunds del femeral.

Per si no ho sabíeu encara, Adán y Eva s'emet a Cuatro tots els dimarts a les 22.30 h.

dijous, 23 d’octubre del 2014

Redescobrint Valerià Gil, redescobrint Ondara

No m'he cansat mai de dir que, a l'hora de fer país, abans hem de fer poble i fins i tot barri. No abastarem mai la universalitat sense assumir ni conéixer prèviament la riquesa de la (nostra) localitat: una reivindicació que és igualment vàlida per a un habitant de la Vega Baixa que per a un masover d'Els Ports. Una tasca que ens permet redescobrir patrimonis, sobretot humans, que desconeixíem i que al mateix temps ens atorga la dosi suficient d'autoestima per perseverar en l'intent de redefinir la nostra identitat com a poble/país. Amb aquesta humil finalitat, el 2013 vaig presentar al meu poble la biografia de Trini Reyes, i just demà divendres 24 d'octubre introduiré el nou volum d'aquest projecte de recerca.

Serà a la Casa de Cultura d’Ondara, a les 19.30 hores quan presentarem el tercer monogràfic de la col·lecció Personatges i fets d’Ondara, una iniciativa de l’Associació Cultural Ocell que pretén documentar i difondre la vàlua de totes aquelles personalitats i esdeveniments locals que han tingut repercussió dins del seu àmbit al llarg de la història. Un projecte que arrancà, com he dit a l'encapçalament, ara fa un any de la mà de dos treballs focalitzats en el fenomen de l’emigració a l’Amèrica del Nord de principis del segle XX –Fent les Amèriques, de Vicent Ortuño Ginestar i D’Ondara a Broadway: L’excepcionalitat de Trini Reyes, d'aquest servidor–, i que és també l‘escenari de la nova publicació, Valerià Gil (Ondara, 1895–Nova York, 1942): La veu de Pamis a Amèrica, un llibre de Josep Doménech Part i Vicent Ortuño Ginestar que ens descobrirà la fulgurant trajectòria d’aquest intèrpret ondarenc que creuà ben jove l’atlàntic per abraçar la fama i el prestigi dins l’escena de la lírica nord-americana. Un intens recorregut d’actuacions pels Estats Units, des de Broadway i fins al mític Carnegie Hall evidencien la meteòrica carrera d’un tenor privilegiat i alhora desconegut per les generacions més joves. Una figura apassionant que serà reivindicada en una presentació on hi haurà moltes sorpreses, tals com l’escolta d’un dels enregistraments del solista.

Valerià Gil, en una de les imatges que conté el monogràfic

 Pel que fa a la col·lecció, cal dir que els llibres estan editats per Edicions 96 i que el projecte compta amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Ondara. Cal esmentar que, d’entre la llista de pròxims treballs, ja hi ha programades noves publicacions que abordaran temàtiques com La dissolució del règim senyorial a la Marina Alta: el cas de la baronia de Pamis o La vacunació anticolèrica del Doctor Ferran a Ondara, així com les biografies del compositor Gonçal Ortolà o del General Bosch. El quart i imminent llançament, però, serà l’estudi sobre la caixa d‘estalvis La Ondarense, a càrrec de Toni Estarca.

Com he assenyalat, les obres de la col·lecció Personatges i fets d’Ondara pretenen acostar a tots els públics i des d’un punt de vista amè i didàctic el gruix de la història local i de tots els personatges que l’enriqueixen. Una proposta que, tot i començar a octubre, també serà presentada a la Fira d’Ondara (dies 15 i 16 de novembre), dins l’estand de què disposarà l’Associació Cultural Ocell per a la promoció d’una col·lecció d’èxit que pràcticament ha exhaurit els exemplars dels dos primers volums.



dimarts, 14 d’octubre del 2014

Naixen tardors (musicals i d'esperança)

Amb motiu de la ressaca del 9 d'octubre podria escriure mil i una entrades sobre tot allò pendent de redreçar a aquest país nostre, però s'ha de dir que tard o d'hora un arriba a la conclusió que no hi ha revolucions més contundents que les silencioses. La primavera àrab, per exemple, fou un fenomen covat a les xarxes socials, mentre que al País Valencià la nostra pròpia primavera valenciana va ser l'avantsala de revoltes esdevenidores –digueu-li Podemos, digueu-li crisi del bipartidisme, digueu-li brainstorming de sigles– que segons les enquestes ja han quallat en càlculs de canvi. Per a mi, la façana més il·lusionant d'aquestes metamorfosis és el creixement de la nostra indústria cultural, a cada any més sòlida i autoconscient. És una realitat que he copsat especialment aquest estiu, quan l'agenda festiva de molts pobles i ciutats que m'estime ha apostat per contractar grups i solistes de la terra. Una demanda que augmenta amb escreix i que demostra que el nostre paladar no havia estat mai tan chauvinista ni reivindicatiu. Concerts que demostren que la nostra indústria musical és incansable i que mereix recollir ja els fruits de l'esforç i la lluita a contracorrent. Sense més, vos deixe amb els últims treballs que he escoltat i que són l'indicatiu d'un esperançador i imparable canvi de rumb.


ASPENCAT, Essència: El títol d'aquesta entrada està inspirat en ells i en aquell primerenc Naixes primaveres que marcà el pas d'una agrupació tan revolucionària com ambiciosa. De fet, tot i que el disc és de 2013 –podeu descarregar-lo a la web oficial del grup–, l'he gaudit més que mai aquest estiu, sobretot als dos concerts que he tingut l'ocasió d'assistir, per no parlar del brillant acústic que enregistraren a la Cova de les Calaveres de Benidoleig el passat dijous 9 d'Octubre. I és que la constant evolució d'aquesta banda de la Marina des de l'ska primigeni dels seus inicis a l'empremta electrònica actual és un recorregut que no ha deixat de guanyar en professionalitat i factura impecables. No és d'estranyar, doncs, que la seua agenda s'haja obert a destins europeus com la darrera experiència alemanya. No debades, entre la cadència rapera i el rebrot jamaicà, Aspencat guanyen cada vegada més en universalitat. Un discurs heterogeni que desemboca en peces brutals com Antimatèria o Serem un cicló: peces descomunals que testimonien l'ascens d'una agrupació imparable.

Els Aspencat, cada vegada més internacionals


 ANDREU TODO, Simbiosi: Tal com deia a l'encapçalament d'aquesta entrada, si alguna cosa em sedueix del panorama musical valencià és la concisió de l'oferta actual. Concís, per descomptat, és el nou treball del jove Andreu Todo –podeu escoltar i descarregar el treball a l'espai web de l'artista–, una aposta pel rock alternatiu que s'abeura d'essències noranteres i d'altres genuïnament pròpies per tal de traçar una idèntitat musical trencadora, certament inèdita dins el nostre mercat. Cançons energitzants, vigoroses, que, a més de remetre a les influències naturals del músic (Hamlet, Habeas Corpus, els primers Linkin' Park... ) també connecten amb l'eficient producció de veteranes bandes tot terreny com ara Sôber. Des de l'anterior Calidoscopi, de 2013, fins al treball actual, tal com resa la fitxa del disc, copsem un gir cap a una sonoritat més intensa, "amb influències del hardcore melòdic o el metal progressiu". Del tot ferma és l'aposta d'aquest solista de la Font d'En Carròs pel que fa a la preservació d'un ideari propi que es desfila en peces com Actors o Fugir i que es prolonga en èpics desenvolupaments com la peça cabdal que tanca el treball, Introspecció. I és que, una vegada analitzada l'escolta del disc, cal destacar que el tret més característic de l'artista és la seua personalitat incorruptible/inrockuptible; una cuirassa compacta aliena a modes fugisseres i a tendències més fútils si cal que agermanen Andreu Todo amb l'autenticitat.

Andreu Todo, a l'estudi



SÍLVIA PÉREZ CRUZ & RAÚL FERNÁNDEZ MIRÓ, Granada: Deixem el rock per tal d'apropar-nos a un altre tipus de lirisme. O no. Perquè al nou treball de Sílvia Pérez Cruz trobem guitarres crues que demostren que a la catalana no li agraden els camins plans, sinó les senderes angostes. Fins i tot amb còdols. El segon i esperat treball de la cantant de Calella de Palafrugell no és una continuació natural del lloat i recomanabilíssim 11 de novembre amb què conquerí escenes i audiències –crec que és el disc que més vegades he posat al reproductor durant l'últim any–, sinó un altre tipus de recerca que planteja més esforços per a una escolta intricada, talment descarnada i, a la fi, multiplicadament plaent. El paper vital, gairebé carnal, de l'estret col·laborador Raúl Fernández Miró no és casual, sinó que determina que no ens trobem davant d'un disc de versions habitual. La proposta d'emprar una vegada més la llengua original de les composicions, tenint en compte la sinuosa pronúncia de la cantant, és un encert que prestigia la producció final de cada peça, tenint en compte que l'oient sap que es troba davant de les versions més agosarades possibles de mites com Mercè, de Maria del Mar Bonet o l'Hymne à l'amour, d'Edith Piaf. Per no parlar del descomunal homenatge a Albert pla. Cançons/monstre que desfilen ací absolutament nues, com si només se'ls percudira la medul·la. Com si foren alletades de nou. Com si fóra, en definitiva, la primera vegada. Grandíssims, braus,  Sílvia i Raúl

Ambdós artistes, sobre l'escenari

dimecres, 24 de setembre del 2014

Diari de viatge: Itàlia, Grècia, Turquia. Assaborint l'aventura mediterrani endins (II)

"No s'ha mort el desig, el desig que jo sent per tu... "
Versos de Bir demet yasemen, cançó tradicional turca, que va versionar Maria del Mar Bonet al català (a la imatge, el nostre vaixell, salpant des d'Istanbul)

I, tal com donava a entendre al final de l'anterior entrada, encara hi havia parades i indrets pendents de descobrir. Lluny ja de Turquia, retornàrem a Grècia per visitar la capital d'una nació assolada per la crisi, però amb clara tendència al redreçament i a l'esperança. Atenes! Una ciutat que ansiejava recórrer des dels anys de l'institut, quan l'aprenentage del grec clàssic i l'aprofundiment en la cultura hel·lènica em contagiaren l'admiració per un país petit i alhora inabastable. Un arxipèlag intricat, esquarterat en idíl·lics illots disseminats, per on el nostre vaixell surava a contratemps.

ATENES: Conéixer una ciutat no és només conéixer el seu patrimoni més cèlebre tot i que les comptades hores de què constava l'estada del vaixell a port no donava per a més. A Atenes, en tot cas, pot fer-se un recorregut express per visitar l'Acròpoli, probablement l'emblema més identificable de la capital grega. En aquest sentit, el Partenó, l'autèntica cirereta de l'estimada ciutat alta, era el monument que més desitjava veure dins d'aquest periple mediterrani. Una bèstia de marbre que no decep, sinó que captiva malgrat el rastre nivi d'una restauració inevitable per a la pervivència de l'entramat. Així mateix, cal destacar el recorregut fins a l'Acròpoli, que nosaltres vam decidir fer en autobús urbà i després a peu (les excursions dels creuers són caríssimes i en alguns casos, innecessàries). L'escalada fins al cim requereix suar la cansalada guanyada al buffet, però l'espectacle posterior supera les expectatives. Hi ha cues i infinitat de colzades per fotografiar-se junt a les columnes i les Cariàtides (tot i que aquesta presència turística abassegadora no sol aparéixer a les postals), encara que la competició paga la pena, sobretot si després hi ha la recompensa d'una cervesa ben freda pels carrerons de Plaka, sense dubte el barri més bell de la ciutat. Un perímetre urbà que envolta l'Acròpoli i per on cal perdre's ja siga per degustar una bona moussaka o simplement per visitar qualsevol dels atres monuments amb què Atenes acara el pas del temps. Quan vam retornar al Pireu, això sí, conservàvem el neguit d'haver-nos deixat molts racons per escorcollar, tot i que la familiaritat mediterrània del Grau d'Atenes ens reconciliava amb aromes i sensacions de casa nostra. El peix fregit, els juganers gotets d'ouzo i les taules parades sota els tendals eren una temptació indefugible, encara que no eren el menú més recomanable abans de la cursa de tornada fins a la  terminal número 2, on el Celebrity Reflection ens esperava.

El Partenó, a uns 36º graus, però amb la seua màgia impertorbable

Detall de les intervencions efectuades en la restauració. Tot i que no feu cas d'això, sinó de la foto en general. La que més m'agrada del viatge, i això que va ser una cosa espontània

Els majestuosos vestigis del Temple de Zeus

Les Cariàtides, en realitat la seua reproducció, ja que les originals es preserven al Museu Arqueològic

Vista de la ciutat des de l'Acròpoli

Rehidratant el cos després de la baixada, a la Plaka

Paradetes de peix i bars mariners pels carrers del Pireu

Suculent dinar al Pireu: sardines, gambes i calamari, tal com sona, que són els calamars fregits a l'estil ei, xipiró. Per acompanyar, cervesa Mythos i ouzo barrejat amb aigua: una evocació del valencianíssim canariet cassaller

De nou al vaixell per hidratar el cos de manera més saludable

KUSADASI/ EPHESUS: La costa turca és un paradís que desconeixia per complet i que mereix mirades prou més atentes i desacomplexades. Abocada al mediterrani més càlid, Kusadasi s'ha convertit en una espècie de Benidorm turc, però sense gratacels ni bars de hooligans. És una ciutat acollidora, netíssima i oberta al visitant. Els botiguers són insistents i parlen un graciós espanyol per tal d'engalipar-te amb ofertes i excuses mentre t'imanten cap als seus establiments. Un excés de cortesia per a una ciutat totalment turística que s'abeura del filó de la veïna Efes: les restes d'una de les ciutats de l'antiga Jònia i, per descomptat, unes de les ruïnes més importants del món. Situada a uns 30 quilòmetres de Kusadasi, al jaciment pot arribar-se per mitjà del transport públic –unes furgonetes disfressades d'autobús absolutament entendridores i comprimides que semblen ideades per l'inventor de Lego– si un supera certs clixés i s'adona que és prou més convenient pagar 10 lires pel trajecte –uns dos euros– en comptes de gastar-se els 60 euros que et demanen els taxistes pel mateix trajecte. Amb tot, l'arribada a Efes comporta una breu caminada fins que s'abasta l'entrada al jaciment. Aquell dia el sol badava les penyes. No és una expressió inoportuna, ja que en accedir a l'urbs hi havia un sector de la instal·lació prou malmés i caòtic, res a veure amb les vies principals de la ciutat, les quals desembocaven a la Biblioteca de Celsius: una façana icònica, mil vegades reresentada, que resumeix l'esplendor d'aquell temps de marbre resplendent... i lliscadís. I és que s'hi ha d'anar amb compte, sobretot per les costeres, per tal de no relliscar. Al remat, la visita a la ciutat manté l'encant de conjecturar com serien aquells carrers en el seu màxim apogeu. Una ensonyació habitual en aquests tipus d'excursions que planteja tants dubtes com evocacions. Tant se val: calia tornar ja a agafar l'autobús de joguet per tal d'arribar al port de Kusadasi.

Camí del jaciment, sota un sol d'(in)justícia

La Biblioteca de Celsius

El teatre, amb capacitat per a 25.000 persones. No sé si els de Podemos tindrien prou espai per fer les assemblees
Carrer d'Efes

Dinar a Kusadasi: delicioses pizzetes turques (lahmacum), unes croquetes que semblaven de botifarra, una carn que picava com-la-mare-que-la-va-parir i el pa, que és una barreja irressistible de textures

Avingudes comercials de Kusadasi

Bevent un suc de taronja natural per poc més d'un euro. Que prenguen nota els bars de casa nostra, ja que a Turquia no hi havia paradeta de carrer o de mercat, bar o restaurant que no oferira suc de taronja natural. Una lliçó mediterrània i de màrketing que hauria de fer-nos reflexionar

MYKONOS: I d'un paradís turc, a un altre grec. Mykonos ens l'han feta avorrir abans d'hora els vint mil reportatges sensacionalistes de Callejeros Viajeros tot i que no ens hem de deixar enganyar pels tòpics, ni de lluny per les impressions mediàtiques. De fet, jo sempre m'he mantingut ferm en el principi moral de no visitar cap indret on hi haja siliconades xicotes en banyador ni musculats acompanyants amb speedo untats d'oli, encocats perduts i ballant en caríssims xiringuitos de platja mentre escorxen botelles de xampany amb què després es dutxen al ritme de David Getta. Això passa a Mykonos i, al mateix temps, a Eivissa, Marbella i tants altres punts calents, in all senses, que vulguen sumar-se a aquests pessebres anfetamínics que es veu que acaben sent rendibles per als que els creen i administren. Tant fa: el Mykonos que jo vaig conéixer no tenia res a veure amb això, sinó amb platges dignes de la síndrome Stendhal on m'hauria empadronat fins a la pròxima glaciació. Inclassificable blau entre l'aiguamarina i la tonalitat maragda... El color de l'aigua que se m'havia promés el vaig identificar a Kalo Livadis o a Paradise Beach, mentre el recorregut per l'illa en el cotxe que vam llogar era una panoràmica sense preu, ni tampoc verdor. El perfil de Mykonos és fosc,  quasi sense arbres. Una Formentera volcànica amb casetes d'aparença balear. I és que aquest mediterrani primitiu és tan bell que sembla artificial, com un parc temàtic i com la mateixa capital de l'illa, Hora. Un poble que enlluerna amb les seues cases de parets i dreceres emblanquinades. Un poble que és postal en moviment, tal com els seus coneguts molins o just com l'aparador marí de la petita Venècia, la imatge més reconeixible de tota l'illa. No debades, Mykonos és la instantània grega més internacional. Una icona que guanya en autenticitat quan ja ha acabat la temporada de les discoteques i també de la falsa disbauxa drogodependent (juliol-agost). Aquell primer de setembre de 2014 que hi vaig fondejar, però, fou l'inici de la meua addicció a l'illa. I ja vull més Mykonos, en vena, si pot ser.

Vista d'Hora, la capital de l'illa

Monestir d'Ano Mera, a l'interior de Mykonos

Una de les platges de l'est de l'illa: pur paradís

Una aigua que hauria de ser Patrimoni de la Humanitat. Material o immaterial, tant se val

El nostre vaixell, quasi tan gran com l'illa, atracat a l'única terminal de què disposa Mykonos

El cotxet que vam llogar per veure l'illa. S'ha d'anar amb compte amb la conducció perquè tot Mykonos està ple d'inquiets quads i motos que tant tempten als encreuaments com a la sort. Davant de nosaltres, mentre féiem aquesta foto, un quad se n'eixí de la carretera. Sort de l'afortunat conductor, que n'eixí estalvi.

Els inconfusibles carrers d'Hora

Els molins de Mykonos

La petita Venècia, que no mereix apel·latius petits

Abandonada l'emblemàtica illa, el vaixell ja solcava les ones cap a Itàlia. Una inevitable tornada que prenia matisos d'enyorança i de retorn a la normalitat, tot i considerant que encara ens quedaven moltes hores de navegació. El pòsit de l'aventura, a la fi, ens deixava assedegats de més ports, de més parades, de més coneixences...

Sensacions que s'experimenten quan els somnis s'esgoten per passar a ser records, tresors de la joia viscuda. Vivències valuoses, dalt de l'embarcació o a terra, que he intentat reflectir en aquestes dues entrades viatgeres. Visualitze ara, per casualitat, una de les últimes vegades que vaig eixir a la coberta per escodrinyar, passada la mitjanit, la remor negra de les onades, el buit obscur d'una mar fonda. Un temor seré que s'encomanava als silenciosos motors del creuer, infal·libles en la ruta assenyalada. Saber-se perdut enmig de l'Egeu i alhora fascinat de no trobar-se enlloc. Per això recordaré sempre el rastre espumós que deixava arrere la singladura de la nau, mentre aquella bromera espessa, endarrerida en el curs del vaixell, s'enduia de nou cap a orient tot l'anhel que en realitat li pertanyia.

dimarts, 16 de setembre del 2014

Diari de viatge: Itàlia, Grècia, Turquia... i el desig de tornar a solcar la mediterrània (I)

"He conegut les ciutats de molts homes i he aprés les seues costums..."   Extracte de L'Odissea, d'Homer



I a la fi, com deia Yukio Mishima, el millor dels viatges és el preparatori. L'escalfament previ. Pessigolles. Inquietud positiva. Predisposició. Un temps d'expectatives que no té res a veure amb el període posterior a la tornada, quan el solatge de les experiències viscudes provoca sucoses sensacions entre la nostàlgia i les ànsies de repetir la jugada. El viatge que vaig emprendre el passat 25 d'agost, tal com vaig avançar al Facebook pocs dies abans de la partida, era el viatge que més il·lusió em feia encetar d'ençà que tinc coneixement (si és que n'he assolit en aquesta vida encara que siga un poquet); una variada i extensa aventura pel mediterrani oriental que m'apropara a destins que sempre havia volgut trepitjar i que no havia pogut visitar encara per falta d'estalvis o, el que és pitjor, temps. I és que la mediterrània té un poder d'atracció difícil de mesurar, però fàcil de descriure. Si més no, la proliferació de l'oferta de creuers ha permés per una part democratitzar l'accés a aquestes rutes i, d'altra banda, facilitar l'arribada a destinacions fins ara poc abastables ja fóra per la manca de vols regulars o per l'exorbitat preu dels bitllets. Sortosament, a través de la naviera estat-unidenca Celebrity Cruises vaig reservar un trajecte que m'ha apropat fins a tals indrets somniats: des de Roma a l'arxipèlag grec, tot i passant per Istanbul, la porta d'Àsia. Un recorregut intens, del tot recomanable, amarat de mitologies i referències literàries que s'encomanen al paisatge, alhora a l'ànima, fins a situar-nos en una agraïda cojuntura turística a mig camí entre el gaudi lúdic i l'espiritual. Heus ací els capítols d'una travessia que tant de bo puga repetir-se aviat i que miraré de reviure mitjançant les següents postals:


Fent l'imbècil davant del Colisseu. Com sabreu, la postura no s'adiu a aquest monument, sinó a la Torre de Pisa, però era la meua manera de denunciar l'abús d'instantànies turístiques que martiritzen el país. Al següent turista que torne a inclinar el cos davant de l'esmentada torre, se l'hauria d'afusellar directament. I prou d'eixe color.

ROMA: Cal dir que el vaixell partia del port de Roma (Civitavecchia, a uns 90 quilòmetres de la capital: s'ha d'agafar un tren des de Termini), per la qual cosa vam decidir aterrar a Itàlia dos dies abans per conéixer la gran città: una ciutat inabastable que no havia xafat fins aleshores i que potser atresora el 30 % dels símbols arquitectònics potencialment visitables del món. Això sí, és un poc decebedor el fet de trobar-se amb TOTS els monuments en procés de restauració, detall que diu molt poc de l'Ajuntament de Roma i de la seua política patrimonial. O s'esmena una reforma del tot o no, però no és lògic emprendre alhora mil i una intervencions i recobrir de bastides la ciutat sencera si tenim en compte que el reclam de Roma són els seus monuments. Però bé, el vertader atractiu d'aquesta bella capital són els seus carrers i places, fins i tot les que no són conegudes, motiu pel qual l'autèntic espectacle és la improvisació i la recerca de racons. Caminar pels seus bulevards és una de les millors fórmules per endinsar-se en l'essència de la ciutat ja que pràcticament tots els punts d'interés es concentren al centre. Així mateix, altres emplaçaments com el Trastevere mereixen una visita sobretot pel seu atractiu gastronòmic. Carrerons per on paga la pena perdre's i on vaig tastar la millor pasta de la ciutat.


La Fontana di Trevi, envidrada, seca i amb bastides al fons. Si es llança una moneda, vol dir que desitges retornar-hi. Caldrà tornar perquè no s'hi veia res...

El Tíber, l'artèria hídrica de la ciutat

Una pizza farcida de ricotta a un ristorante del centre. Impossible cruspir-se-la!

Caminar massa comporta esgotament. A la Piazza San Pietro vam fer una becadeta

Un carrer del Trastevere, el barri bohemi i pintoresc de la ciutat

SANTORINI: Sempre recordaré l'instant en què vaig ataüllar des del vaixell la crosta blanca que cobria la part alta de les valls de Santorini i que, en atansar-s'hi, resultava ser la capital de l'illa. Aquell descobriment entre foscos illots erms, volcànics, és la gran sorpresa de les Cíclades. Després, quan el creuer fondeja a la badia de l'illa, a l'anomenada caldera, el neguit de saber en quin moment t'acostarà el tender fins al minúscul port de joguet amb què et rep aquest illot amb forma de mitja lluna. Una vegada arribats a port, hi ha el repte de pujar fins a la vila, encimbellada a vora 400 metres; una odissea (ací calça millor que mai el terme) que pot fer-se a peu, amb burro o amb telesfèric. Nosaltres vam optar per la via més sofrida i barata, la d'ascendir a base de suoses camades, malgrat l'hora que era (les 15:30 hores!!!) i la lliscadissa superfície d'uns graons tapissats d'allò amb què el bestiar millor pot delectar-nos. Amb tot, l'esforç paga la pena i també s'ha de dir que és idoni per cremar unes quantes calories després de les dietes hipercalòriques amb què t'ofrenen els menús dalt del creuer. Ja elevat a la capital, res no decep. El paisatge és icònic i els laberíntics carrers de tendetes, addictius. S'ha de dir també que l'illa la formen tres o quatre poblets i poca cosa més. Pot llogar-se un cotxe o una moto per visitar Oia, el municipi veí, però nosaltres no teníem massa temps ni gana sobretot després de l'escalada olímpica. Al capdavall, Santorini és Grècia pura al nostre abast. Llàstima de l'agenda dels creuers i de la necessitat d'embarcar abans de les nou de la nit. Tot i amb això, el capvespre a Santorini fou idíl·lic: el recordatori per adonar-se que caldrà retornar-hi per saber com és l'illa una vegada el sol es pon.

Panoràmica de Santorini des del vaixell

La penitència per pujar a la capital de l'illa, amb cavalls i ases amenitzant el camí

Les cases encalades de Santorini, una postal recurrent

Shopping pels carrerons: s'ha de dir que els souvenirs són prou barats
El descens, de tornada, "a lo Chiquito-de-la-Calzada" per tal de no caure de tos

Les edificacions més antigues de Fira, de color ocre; res a veure amb l'emblanquinat totalitari actual

ISTANBUL: Cal destacar que la singladura cap a Turquia amaga instants del tot colpidors com ara el pas pel canal de les Dardanelles, quan el camp de navegació s'estreteix de manera acusada, com si l'accés a Orient implicara aquesta arriscada incursió. A l'alçada de Çanakkale, un ja sap que es troba dins d'un país tan heterogeni com la seua geografia. No debades, en arribar a Istanbul, aquest eclecticisme qualla en un paisatge policromat on tant brollen els gratacels envidrats com els minarets de més de tres mil mesquites. La capital turca no és només cruïlla de cultures, sinó una festa ininterrompuda on hi ha caràcter mediterrani i també disbauxa asiàtica. Per això hi conviuen burkes i minifaldes, imams i activistes gais. El clima d'una temperada llibertat demostra que no tot és uniforme dins del món àrab i l'exemple més evident és aquesta ciutat que s'abeura de dos continents sense complexos, ni recances. A més dels llocs d'obligada visita (Santa Sofia, Palau de Topkapi, Mesquita Blava, el Gran Basar... ), s'ha de recordar que Istanbul és un monstre inabastable de vora quinze milions d'habitants; realitat que un comprova en recórrer el Bòsfor fins al Mar Negre per adonar-se que la ciutat no acaba mai. Acollidora i acolorida, Istanbul et deixa amb el neguit de saber que no l'has coneguda realment, tal com m'assegurava el meu amic ondarenc Joan Soler, que hi ha viscut un any. Humiltat i luxe, modernitat i classicisme, la ciutat és un compendi de referències especiades que planteja seriosament un retorn més estudiat i, si cal, prolongat.


La vora del Bòsfor, sempre atrafegada

El cap de la Medusa, com a protectora i imatge de les termes que abasteixen Hagia Sofia

Interior de Santa Sofia, també conquerida per les bastides

Suc de magrana borda pel carrer: un atreviment per reptar els paladars més agosarats

La Mesquita Blava, una de les meravelles de la ciutat

Capvespre d'excursió pel riu Bòsfor. Al fons, el meu vaixell

Una de les parades del Basar de les Espècies, un dels grans atractius del centre de la ciutat

Fent una passejada pels carrers de tendes

Istanbul ens deixà assedegats d'Orient, però calia seguir perseverant en l'aventura mediterrània i la nostra nau salpava puntual el dia següent. Fins ací, doncs, la primera part del viatge. Un viatge que, com els fulletons de rigor, CONTINUARÀ...