divendres, 29 de novembre del 2013

El dia que va morir Canal 9

Diego Braguinsky, en A la Babalà
1989. Un xiquet de deu anys engega Canal 9 amb l'entrepà de Nocilla fent-li bola al paladar mentre Diego Braguinsky i Fani Grande trafeguen amb uns globus dins l'enèsima prova que els concursants escolars han d'executar. El plató és acolorit, tal com ho són els dibuixos animats que precedeixen el programa A la babalà. Thor, Galaxy Rangers, Musculman. Tots, me'ls papava, com els entrepans. De Nocilla i també de plàtan ensucrat. Perquè el xiquet que mira Canal 9 i té deu anys sóc jo, el mateix que restava palplantat com un estaquirot davant la tele per saber com es desenvoluparia el culebrot de Bola de Drac, prou abans d'adonar-me que Son Goku (tal com molts han assenyalat posteriorment) faria més per la normalització del valencià que mil campanyes institucionals projectades amb el mateix efecte. Perquè aquella tele, aquella programació, aquells accents, eren nostres i ens representaven i no hi ha millor normalització que la de la normalitat. Un valencià que escoltàvem per primera vegada als informatius, als concursos i a les tertúlies i que ens aportava consciència, almenys mediàtica, com a poble.

El mitjà autonòmic acomplia així una fita històrica, tot sumant clixés i mites com ara El show de Joan Monleón, una celebració kitsch del que som que sempre m'ha semblat el millor programa de l'ens. Si més no, ho fou en els primers anys noranta, quan l'audiència acompanyava a RTVV i als seus espais mítics. Fan declarat del mitjà, vaig participar en l'edició infantil del concurs Paco, Paco, Paco i també vaig acudir al canal per a nombrosos càstings i gravacions que ara no em vénen a la memòria. D'aquelles incursions, recorde els nervis de visitar les instal·lacions, de conéixer els presentadors i un medi que ja de menut m'atreia. Un món que m'enlluernava, com els focus dels estudis, després d'acudir-hi acabat d'empastifar pel maquillatge protocol·lari. Aleshores vaig saber que aquell era el meu món i que pagava la pena lluitar per poder treballar-hi algun dia. A Canal 9 o on fóra. Però a la televisió. Aquella televisió que Canal 9 havia democratitzat i que tot d'una semblava tan accessible, tan propera.

Una dècada més tard, en tornar a xafar els corredors d'aquells estudis, un no podia ser tan ingenu com per obviar que les coses havien canviat. Un estudia allò que el cos li demana i si els desitjos d'adolescència quallen en plans de futur, res millor que aventurar-s'hi. Crisi en el sector ja n'hi havia pels volts de 2002. (Quan no n'hi ha hagut, de crisi, en el sector dels mitjans de comunicació?) Tot i amb això, i malgrat els condicionants previs, el fet d'accedir a un contracte de becari per a la ràdio-televisió autonòmica era una notícia el suficientment engrescadora com per enorgullir-se'n. Canal 9 ja no tenia la candidesa dels anys primerencs i, de fet, els decorats policromats d'un Babalà originari s'havien reciclat en els plafons pop-art de Tómbola; un espai pioner que pense que ens va fer més mal que una pedregà: als espectadors, al pressupost de la cadena, als valencians, al mitjà que el produïa i als mitjans en general. 

Tómbola, una llegenda dels programes del cor i una ignomínia per a la hisenda de RTVV

Un programa que patentava la doctrina malaltissa dels directius del canal al voltant de la dita "el sant de lluny fa més miracles" i per mitjà de la qual col·laboradors com Jesús Mariñas arribaven a cobrar 6.000 euros per compareixença mentre que la retribució mensual d'un becari com jo no arribava als tres-cents euros. El santdellunyfamesmiraclisme en clau madrilenya fou una filosofia fonamental per a l'ens sobretot durant l'etapa de Camps, quan la importació de Carlosdáviles, Isabelsansebastians i altres glòries messetàries a colp de billetera demostrà que la identitat de Canal 9 es reforçava cada vegada més en la caspa ibèrica i en el regionalisme de butxaca. Tendències que regnaven en l'ideari dels informatius i que aquesta persona que escriu no va poder empassar-se mai. Comptat i debatut, la meua estada a RTVV fou tan curta com el meu gènit d'aleshores. "Nadie, y menos en prácticas, había dejado antes un puesto aquí" onejà la rossa cabellera la responsable de Ràdio 9 d'aquell moment, el nom de la qual tampoc no he retingut. "Sempre ha d'haver algú que faça la primera passa", vaig respondre-li mentre firmava una baixa voluntària de la qual no me n'he penedit mai. Els motius, més enllà de línies editorials, la sensació roent d'estar traïnt alguna cosa; tal vegada els anhels, els somnis, del xiquet que mossegava l'entrepà mentre contemplava l'èpica recerca de les boles del drac. El xiquet que encara no sabia que els adults també poden embrutar-se prou més coses que no siguen la roba. I que hi ha tatxes, de vegades cridaneres, de vegades imperceptibles, que amb el temps són difícils de traure. Al remat, la brutor vertadera mai no depén de nosaltres únicament, sinó de qui ens embruta amb major o menor grau de responsabilitat.

El fet de dir adéu a aquella oportunitat fou un alliberament i al mateix temps una catarsi. Un capítol breu, de consistència oblidadissa, en el que no tenia massa clar qué volia fer amb la vida (la periodística, essencialment) però en la que sí que sabia exactament què no volia fer. El temps viscut a la gola del llop ens emboira la mollera a tots plegats i al cap i a la fi s'ha mitificat tant la figura del periodista que ens oblidem que no som més que assalariats, sempre desfilant pel fill de la navalla i les retallades. Durant aquella experiència formativa, a més, sempre vaig tindre en ment la visió d'un cataclisme futur en què RTVV s'ensorraria. La fi d'una televisió al servei dels mateixos botxins que han enfonsat el país, tot cargolant fins al límit el balafiament i la pseudogestió. Una pinyata de chauvinisme adulterat i confetti que finalment explota sola, farcida i exultant de falsa incontinència. M'ho he tornat a romiar les darreres setmanes. Que qui ens ho anava a dir. Dies en què hem vist i sentit de tot. Dies en què hem hagut de canviar d'idea, fins i tot més d'una vegada. I no m'estic de dir que he sentit recel i desconfiança durant anys i anys respecte als treballadors i companys de la casa, tot rebaixant i menyspreant el meu grau d'empatia respecte a una resolució final que ara ens esclata al cap de nou, efectivament, com una pinyata.

Un error més. Perquè el quid de la qüestió no són els treballadors, ni tan sols els espectadors (és intolerable, impresentable, el que ara els pertoca als uns i als altres). M'adone que és una errada reincident la de no assenyalar correctament els culpables, aquells que hui priven el País Valencià d'un mitjà digne després d'haver-lo sodomitzat amb ferotgia durant vora dues dècades. La joguina trencada. Els encenalls de la falla. El solatge desbravat del cubata d'anit. Fi de festa amb ensangonada sagnia d'acomiadaments inclosa. Una massacre identitària que no solament posa el punt i final a una històrica iniciativa de redreçament cultural, sinó que marca un perillós precedent. Perquè el dia que mor Canal 9 no és un dia per recordar, no és una d'aquelles efemèrides que garanteixen una commemoració sentida. No té el glamour del dia que va morir Marilyn. Ni res que s'hi assemble. El dia que va morir Canal 9 el recordarem com una inesperada desfeta. Un colp baix. Amb traïdoria i crueltat. Una fractura seriosa a la qual se li ataülla de sobte la voluntat de cicatrització.

Perquè la nit de hui ha estat llarga i fosca. A Burjassot i a tot el país. Per contra, estic convençut que el seu renaixement (el de tots dos emplaçaments) marcarà un canvi de rumb. Amb més llum. La fi d'una letàrgia que significarà molt més que un canvi de règim. Perquè Canal 9 es fon en negre hui, val, però també ho farà la nostra consciència durant un temps, abans d'arribar a necessàries i urgents conclusions. Ben mirat, no sé si el poble valencià necessita tantes bescollades per desensopir-se i posar-se en marxa. No sé si necessita una altra batzegada com aquesta. Ni sé si necessita una agullonada més fonda, medul·la endins. El que sí que sé és que necessita dibuixos animats en valencià a l'hora de berenar i xiquets i xiquetes amb entrepans de Nocilla davant del televisor. No és que això siga molt. És que això ho és tot. La normalitat. La decència. Un poble que mira la tele. La seua. Entrepans. Molleriques. Amb Nocilla o sense.

dimecres, 27 de novembre del 2013

Versatilitat versus identitat: Presentació del nou llibre de Manel Joan i Arinyó a Ondara


Demà tindré el goig d'introduir la presentació de l'escriptor de Cullera Manel Joan i Arinyó, qui baixarà a la Marina (Ondara, Café Sendra, 20.30 hores) per donar compte de la seua nova novel·la, A cor obert, editada per Perifèric Edicions. Una cita que em feia molta il·lusió coordinar i que finalment celebrarem malgrat la pluja anunciada. Il·lusió fonamentada en el fet de precedir un escriptor que seguisc i admire des de fa molts anys i que pràcticament ha aixafat tots els bassals possibles de la nostra literatura, abeurant-se'n de cada esguit, de cada nova incursió, amb una frescor inèdita i amb un tacte personal que fa de la seua prosa una experiència fluïda, ben propera a la sinceritat de la conversa oral. Una cosa que sembla fàcil però que no ho és, sinó tot el contrari.

La seua prolífica contribució literària, tal com assenyalava abans, ha abraçat tots els gèneres des de la narrativa curta (Han donat solta als assassins, de 1985, n'és un concís exemple) a la juvenil i la infantil. Per no parlar, d'altra banda, de la seua obra poètica, gran part d'ella recollida a Plany de l'home llop, 1999. Ara bé, és en la novel·la on Joan i Arinyó ha explorat més enfocaments i matisos fins a bastir un univers propi que tant pot encabir la memorabília (Les nits perfumades, 1989) com la reformulació de la narrativa negra en clau local (la popular El cas Torreforta, de 1999) o la reivindicació del nostre passat immediat (imprescindible 10.193-Escuma de mar, de 2004), per no al·ludir l'erotisme descarat i actualitzat en clau contemporània que assaona gran part de la seua obra; podria destacar-se'n, en aquest sentit, la novel·la Cubaneta meua, escrita a mitges amb Xesco Guillem, que en la seua 3ª edició demostra que el públic lector de casa nostra agraeix els exercicis de desimboltura i oxigenació. Uns trets que jo vaig descobrir per mitjà de la lectura de Fem un trio i L'atzucac del perdedor, obres guardonades amb el Premi de Sagunt i el de la Diputació d'Alacant respectivament, que m'aproparen a la ploma d'un creador de versatilitat addictiva, gairebé descontrolada. La descoberta d'aquesta faceta i, sobretot, el gaudi d'aquests volums em confirmà la grandesa d'un autor que no s'està d'ironitzar sobre les inclemències d'un mercat literari, el nostre, en el que cada passa és un miracle. Especialment sucosa és l'anècdota que es recull a L'atzcucac... sobre una entrevista en la que l'escriptor, havent ja publicat un bon nombre de treballs, assegura ser un principiant davant del seu primer llançament. Dada que l'entrevistador de torn enregistra sense qüestionar-s'ho, tot sabent-se part d'un entramat social i mediàtic on els escriptors valencians són/som uns simples desconeguts. Quatre mataos, al capdavall. Un sarcasme, una broma real i alhora traslladada al paper, que traça un vincle entre l'autor de Cullera i grans mestres de la sàtira nord-americana com ara David Foster Wallace. Un bàlsam contra el tedi i alhora una mostra d'honradesa per vacunar-se contra els obstacles que li barren el pas a les nostres lletres i als nostres lletraferits. Peripècies que en boca d'Arinyó passen a ser hilarants, de tan versemblants i descriptives i que el lector (valencià o no) percep com una bocanada d'aire, també de talent. Proves fefaents per rescabalar-se de laments i victimismes per tal de constatar que les lletres valencianes són grans precisament perquè en elles hi ha l'empremta de fabuladors com Manel Joan i Arinyó.



Una selecció de les seues darreres obres:





dilluns, 25 de novembre del 2013

Ondara-Broadway-Benidorm-Ondara: Una estona de glamour per reivindicar novament Trini Reyes

El temps no vola, se'ns envola. El passat dimarts dia 5 de novembre vam presentar finalment i de manera oficial  D'Ondara a Broadway: L'excepcionalitat de Trini Reyes i encara no havia pogut plasmar en aquesta finestreta blocaire el seguit d'anècdotes d'una jornada que tant de bo poguera repetir-se aviat. Tret del maremàgnum d'altres cites i tasques que se m'havien acumulat i que li barren el pas últimament a la fluïdesa d'entrades d'aquests Calcetins, he de dir que volia esperar un poc per parlar d'aquest projecte editorial que no deixa de procurar-me alegries i sorpreses. Una de les últimes notícies, coneguda per boca de la pròpia Trini, és el goig d'assabentar-me que als Estats Units ja s'han fet ressò de la publicació. Precisament, el cercle d'associacions i entitats relacionades amb la recuperació (i reivindicació) de la memòria pel que fa a la història de la immigració d'origen espanyol i, concretament, una professora universitària de la que espere donar-vos més dades properament. Trini n'està desvanida, de l'eco causat i jo n'estic més pagat encara, de veure-la engrescada i satisfeta amb un llibre que solament li pertany a ella encara que hi haja el meu nom a la coberta. De fet, un dels detalls que més em va emocionar del dia de la presentació fou la corredissa de fans que li demanaren just a ella que els signara el llibre. El públic és savi. Fidel, un tant més.

Més de 160 persones que s'hi aproparen, a la Casa de Cultura, per veure de prop una artista de qui no sabien res de res des de feia vora 50 anys. Una estona de no res, tal com resumiria còmicament la pròpia protagonista de la nit, qui ens dedicà un inesperat i calidíssim speech per tal d'evidenciar que la seua gràcia no es marceix ni marcirà mai. L'ex-ballarina no solament convencé la concurrència sinó que s'hi encabí al seu cor per sempre. Amb humiltat i comediment. Amb la mateixa senzillesa amb què girà per tota Amèrica, de nord a sud i d'est a oest, pels millors escenaris del continent i junt als millors artistes que ha parit mai la indústria de l'espectacle. Una mitologia amb la que Trini convisqué sense massa escarafalls, tal vegada per contar-nos-ho ara, sense recances ni misticismes, després de cinc dècades. Les que duu vivint a Benidorm, davant la badia daurada d'una platja de Ponent que atresora el mateix encant immarcescible, alié a estacions i modes, de l'estrella nascuda a Nova York. Un talent que estic molt orgullós d'haver transcrit, almenys per materialitzar el testimoni d'una gran dona, d'una gran figura, que va gaudir com mai del caliu de tots els que l'acompanyaren en la presentació de la seua biografia. Si veieu la foto de dalt, en percebreu la màgia. El goig d'un instant que potser s'assemblà als aplaudiments que la nodriren durant els gloriosos anys de la seua carrera. Per això, just per això, volia esperar per veure quin solatge ha quedat d'aquella estona que compartírem. Hi resta glamour, hi resten nervis també. I hi roman l'anhel per tornar a escoltar-la, a gaudir-la una altra vegada. Però hi resta, sobretot, l'agraïment, per part meua, d'haver-la coneguda. Per això, Trini, estigues o no llegint aquestes paraules, moltes gràcies. Per la complicitat i les hores conversades, pels somriures i les llàgrimes. Per tot plegat, que és moltíssim per a mi, per a tots nosaltres.