dissabte, 15 de juny de 2013

Vicent Andrés amb tonada, Estellés en solfa: Entrevista a Salvador Bolufer

Fa ara dos anys, a la primera presentació que vaig fer d'Efectes Secundaris, vaig tindre l'alegria de comptar amb Salvador Bolufer com a introductor del llibre. Recorde que en aquell acte, a l'hora de presentar el meu presentador –valga la redundància–, vaig al·ludir a la complexitat de definir el senyor Bolufer amb les pinzellades protocol·làries de tres o quatre adjectius. Aleshores vaig idear una comparació prou més arriscada que espere que al receptor dels elogis li agradara o, almenys, no li xerricara en excés. De l'amic Bolufer vaig dir que era la nostra Lady Gaga particular, és a dir, algú amb la versatilitat i originalitat suficients com per bastir un discurs artístic únic que no s'assembla a res que no siga ell mateix. Ben mirat, l'asseveració no és incerta. Per a tots els que l'hem escoltat cantar les seues burreres durant tots aquests anys, val a dir, ara que celebrem el llançament del seu nou treball, que continuen ben vives totes aquestes sucoses sinèrgies entre la música i la poesia. A Estellés en solfa, el disc en qüestió produït pel també gran Enric Murillo, quallen de nou tots els factors abans citats, als quals se'ls afegeix l'empremta immarcescible d'eixe geni nostre anomenat Vicent Andrés Estellés. Poca broma, doncs. Sobre el fruit d'aquesta suma de talents, vos recomane la lectura de l'article sobre el projecte que l'amiga (i valuosa còmplice en aquest enregistrament) Maria Josep Escrivà va publicar aquesta setmana al  bloc de Burrera Comprimida tot i que, atesa la màgia d'una estrena tan cobejada, no m'he estat d'entrevistar Salvador Bolufer per tal de tafanejar i escorcollar una miqueta més en el procés i els resultats d'aquest esperat Estellés en solfa.

Bolufer, en  concert, acompanyat d'Amadeu Vidal a l'acordió diatònic

P. Com i per què naix el projecte d’Estellés en solfa?
R. L’experiència amb El cantar de la burrera fou satisfactòria, i això ens va animar, al mestre Murillo i a mi, a mamprendre un nou projecte discogràfic. En principi pensàvem amanir un treball amb textos d’alguns dels nostres poetes més emblemàtics de tots els temps, però, segurament influenciats per l’auge que estava abastant pertot arreu la figura poètica de Vicent Andrés Estellés, ens va seduir la idea d’escorcollar entre la immensitat de la seua obra i versionar, a la nostra manera, una selecció exhaustiva de poemes que mostrara diversos aspectes i matisos de la matèria estellesiana. Iniciàrem aquest projecte fa quasi tres anys, quan encara no existia cap sospita que l’any 2013 seria declarat, des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Any Estellés. Després, multitud d’entitats públiques i privades s’han sumat a les mostres d’homenatge. Per tant, aquesta casualitat tan casual és pura coincidència.

P. Creus que l’obra d’Estellés posseeix una especial dimensió musical, ambiental?
R. L’obra d’Estellés és tan àmplia i prolífica que conté tota classe de registres i dimensions, unes més recitables que altres; però amb els seus exquisits conceptes del ritme (possiblement heretats d’Ausiàs March, de qui el poeta de Burjassot fou un fervent admirador) dotava els versos d’una mètrica molt apreciada pels músics i pels rapsodes.

P. Tenint en compte la teua anterior obra, què et suposa com a intèrpret aquest nou pas?
R. Tant amb El cantar de la burrera com amb aquest Estellés en solfa es perseguia, entre altres coses, donar caràcter discogràfic (perfumat amb la música de Murillo) a determinades interpretacions que ja havíem portat als escenaris. En el primer cas es tractava d’interpretar la meua poesia satírica, i ara, de posar veu als textos potentíssims de Vicent A. Estellés. Més que per a pegar un nou pas, aquest treball m’ha servit per a nodrir el meu currículum d’experiències enriquidores, i ara em fa molta il·lusió que Estellés en solfa servisca també per a sorprendre persones de bona fe que no imaginen un trobador satíric cantant poetes de tanta rellevància.

Coberta del treball
  
P. A peces com Creuant la nit, la producció musical qualla i complementa el que ja destil·lava el text original. Quines han estat les directrius d’aquest procés? Quin ha estat el punt de vista d’Enric Murillo?
R. El muntatge definitiu de Creuant la nit forma part de l’anecdotari de curiositats que solen escriure’s entre bastidors. En una de les proves prèvies a la selecció definitiva de temes havíem gravat un sonet macabre amb una música de tall religiós; a Enric no li acabava d’apanyar eixa música i en va compondre una nova que tenia alguna cosa especial, però, almenys per a mi, no feia massa bona lliga amb aquell text. Maria Josep Escrivà, que s’havia implicat en el projecte, considerava que aquell sonet macabre era un poema menor al costat de la immensitat estellesiana, i va suggerir en el seu lloc Creuant la nit (buscant també incloure una vessant del poeta que encara no havíem contemplat). En fer la prova vam notar de seguida que aquell text i aquella música s’havien enamorat a primera vista. Després, Murillo tan sols va haver de repuntar les costures de la partitura per tal d’ajustar el vestit musical a les mesures exactes del poema. Així ha sigut en alguns casos –la música a posta per al poema–, però en altres, Enric ha col·locat i ha sincronitzat els textos dins d’una música que ja tenia feta.

P. L’opció d’incloure les peces en la seua versió instrumental és una aposta per guanyar complicitat amb el públic, així com una eina per engrescar-lo. És Estellés el nostre poeta més pop?
R. Els temes musicals que componen el disc estan treballats minuciosament i orquestrats amb molta riquesa de matisos. És lògic que el compositor intente que les seues obres circulen amb independència dels textos que ací acompanyen. Ignore si la inclusió d’aquestes versions instrumentals per separat podran tenir aplicacions didàctiques o fer les funcions d’un karaoke poètic, però en qualsevol cas es tracta de música de qualitat, d’eixa que no està mai de sobra. Si entenem la paraula “pop” en la seua vessant més pròxima a la cultura popular, possiblement Estellés siga, actualment, el nostre poeta més pop.

P. A Un entre tants, la coreografia coral esdevé un moment especial emotiu i col·lectiu. Com nasqué la idea d’aquesta interpretació múltiple? Com aconseguires el miracle de sumar tantes veus estimades i reconeixibles?
R. Ací també fou Maria Josep qui va posar el poema damunt la taula. D’entrada sospitàvem que el text podia donar per a fer alguna cosa especial, però no vam veure les possibilitats reals fins que no sentírem el súper bolero que havia compost Murillo per a l’efecte. La selecció de veus tampoc no es va fer amb criteris massa meticulosos; simplement aprofitàvem qualsevol oportunitat de portar a l’estudi gent amiga que més o menys es mou en matèries artístiques i culturals, i així fou fins que vam cobrir les estrofes que hi havia previstes. Ens hagués encantat la participació de moltes altres persones benvolgudes, però la cosa no donava per a més. He d’aclarir que la “consecució del miracle” (tu ho has dit) no és mèrit meu (em va agafar la gravació d’aquest poema en plena convalescència i vaig aportar-hi ben poc); el mestre Murillo i altres amics pròxims al seu entorn, com ara Paco Muñoz, Lluís Miquel, Ricard Prats... són els que més s’ho van treballar, a més de la ja esmentada Maria Josep Escrivà, que ens ha tirat una mà ben llarga durant tot el procés de producció del disc i del llibre que l’acompanya.

Enric Murillo i Salvador Bolufer, durant la gravació (Foto: M.J. Escrivà)
  
P. Se’n parla molt, arran de les commemoracions, d’Estellés, però creus que s’ha produït ja la valoració real per part del poble valencià, vull dir, la social?
R. S’ha vist recentment que Estellés, com altres referències culturals del País Valencià, encara és víctima de les ires d’alguns reaccionaris ofrenaglòries. També s’hi ha vist (amb els darrers incidents produïts a Burjassot, per exemple), que són l’excepció, però intoxiquen l’opinió pública endimoniant catalanismes i santificant valencianies folklòriques escrites amb faltes d’ortografia. Com també s’hi ha demostrat (i això possiblement siga pitjor encara) la històrica passivitat de l’autoritat (in)competent davant d’aquesta mena de barbàrie. Si volem que algun dia aquesta societat reconega de manera unànime i inqüestionable la seua identitat i situe els seus referents històrics en el lloc que els correspon, encara hi ha camí per recórrer. Però si ens atenem al concepte de poble que reivindica una massa social cada vegada més àmplia, on s’inclouen la gran majoria dels nostres artistes, intel·lectuals, col·lectius socials, docents, i tota aquella gent amb sentit comú que se sent orgullosa del seu patrimoni cultural, aleshores podria ser que l’obra d’Estellés fóra ja considerada part insubstituïble de la nostra riquesa com a col·lectivitat.

P. Què creus que aporta el disc al llegat global d’Estellés?
R. Seria molt pretensiós per la meua part considerar que el nostre modest treball aporta alguna cosa a un llegat tan potent (en tot cas seria el tal llegat qui aporta al disc la matèria primera). Però està clar que els treballs artístics de qualitat poden facilitar la divulgació de la bona poesia, i nosaltres aspirem a ser útils en eixe aspecte.

P. Teniu ja prevista alguna presentació del treball? Com seran els concerts/presentacions?
R. En principi presentarem, explicarem i divulgarem Estellés en solfa a través dels mitjans de comunicació i, possiblement, en algun acte que es puga organitzar que no implique interpretacions, ja que estic encara en procés de rehabilitació fònica per una afecció a la corda vocal de la dreta (sí; la de la dreta!). Possiblement al setembre ja podrem fer presentacions en format recital i, si la cosa va bé, no es descarta la incorporació d’algun treball escènic basat en el disc a l’espectacle que portàvem entre mans (i en aquets cas reprendríem) Enric Murillo, Cristina Martí, Cèsar Monzonís i jo mateix.

P. Ha estat per a tu, com a intèrpret, un repte aquest nou treball? Com el recomanaries, sobretot per als que no coneguen encara El cantar de la Burrera?
R. Quan jo era només un intrèpid adolescent, en un teatre d’Altea vaig sentir Ovidi Montllor interpretar Els amants acompanyat a la guitarra per Toti Soler, i allò va marcar un punt d’inflexió en molts aspectes de la meua vida; de l’Ovidi vaig descobrir els primers compassos de l’obra d’Estellés, i ara he tingut el privilegi de poder versionar aquest poeta que ell tant admirava. Possiblement haja estat per a mi un repte haver tractat els textos estellesians amb la dignitat que mereixen, i haver intentat fer sonar la llengua amb la credibilitat amb què ho feia Ovidi Montllor. La recitació és una de les vares artístiques que he tingut la sort de poder practicar; he gaudit molt interpretant i interpretaré mentre el cos m’ho permeta, però no tinc marcades metes ni ambicions en aquest sentit. El cantar de la burrera i Estellés en solfa són com dos germanets de pare i mare, que tenen certes diferències, però que són compatibles i s’avenen molt bé. En el primer cas podríem dir que sóc jo en el meu estat més pur, i en el segon sóc un rapsode benintencionat que ha posat les seues disposicions fòniques a l’abast d’un projecte engrescador. En els dos casos suren les habilitats musicals del mestre Murillo, i suren també les maneres de dir i de fer d’aquest humil trobador pobletà que pul·lula pels racons de la Marina.


5 comentaris:

  1. Molt bona entrevista, Superjovi! O encara millor, això no és una entrevista: això és un potosí de preguntes i de respostes. Més una introducció sublim. Tota la raó en comparar Lady Gaga amb Bolufer (en aquest ordre, eh?), sobretot quan el trobador Bolufer es muda amb pinta, ventall i mantilla i recita "Sóc faiereta matxor". Amb 'Estellés en solfa' li ha eixit la vena de més trellat. Tu saps en qui deu estar pensant quan s'hi refereix a "persones de bona fe que no imaginen un trobador satíric cantant poetes de tanta rellevància"...? A mi 'que me registren...'.
    Ei, i bona també la consideració com a "el nostre poeta més pop" parlant d'Estellés. Se n'han dit i se'n diran per a parar un carro, d'Estellés, però una cosa tan original i amb una expressió tan gràfica, no ho crec. Gràcies per les complicitats ;)

    ResponElimina
  2. Hello my friend!
    És una bona notícia sempre entrevistar la gent que admires i valores, però si damunt te l'estimes, la conjuntura pren un altre matís; molt més càlid, molt més proper. I a més, el fet de celebrar les alegries dels altres que, al cap i a la fi, acaben sent també nostres. Ara, tot el recolzament i energia del món per donar suport al llançament del disc!

    ResponElimina
  3. Encara que no ho parega sóc una mica vergonyós. Per això, quan parlen de mi (i més quan ho fan d’eixa manera) no puc evitar que l’ànima se’m ruboritze. En aquests casos també m’assola el problema de no saber si desfer-me en agraïments o amagar el cap sota el coixí; si respire en públic i no ho faig amb la subtilesa necessària puc pecar de petulància o de falsa modèstia, i si em calle com un puta puc quedar com un insensible ingrat; si isc per peteneres i em limite a tornar la pilota als que benparlen de mi pot quedar la cosa com un conciliàbul de reciprocitats florals, i si no ho faig puc quedar com un descortés indiferent.

    Però Jovi, amb l’habilitat que el caracteritza, ha resolt els meus dubtes amb la màgia del comentari anterior, on parla d’admiracions, de valors i, sobretot, d’un món tan potent com és el de les estimes; i eixe món ens dóna dret a tots els que creguem en ell a repartir complicitats entre nosaltres mateixos i entre la gent que les necessite. A l’empar de les estimes, un artista amb la joventut i el talent de Jovi Lozano pot malcriar l’existència d’un trobador veterà de dilatada trajectòria, i jo puc enlairar Jovi entre les lletres, sense por a exagerar, i mostrar-me molt satisfet de saber-me admirat per un admirador que ha acabat superant-me.

    Agraïsc també la sempre oportuna aparició de Maria Josep Escrivà, amiga de Jovi i amiga meua; ella ha fet valdre el seu prestigi com a poeta potent i multiguardonada per a donar credibilitat a la meua manera d’interpretar estellés.

    I acabaré confessant que quan l’amic Jovi em va referir com “la nostra Lady Gaga particular” no sabia si la tal lady era realment una lady o un maromo malcarat; una Mata Hari contemporània, alguna tia fadrina de Margaret Thatcher o, millor encara, alguna reina fallera de l’època republicana. Vaig haver de tirar mà dels meus recursos escènics per tal d’amagar en aquell moment la meua ignorància supina sobre una xicota americana, polifacètica ella, que per qüestió d’edat podria ser filla meua i que, possiblement, encara no sàpiga qui és Jovi Lozano ni Vicent Andrés Estellés.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies, Salvador: m'alegra que t'haja agradat l'entrevista i les meues paraules. Gràcies per les -bellíssimes- teues! Jo m'he criat sempre amb una banda sonora, la de la veu de mon pare, i sé el que és cantar i aprendre'n. Sé que és un repte especial, molt de cor, però fer-ho des del teu estil sé que és molt complex; per això és important fer relluir la contribució dels nostres artistes. Si són de casa nostra, encara més, però si són de la mateixa comarca, és una obligació. Agradívola i sentida, però!

    ResponElimina