Lliurament XIX Premis Ciutat de València

Moi, amb la regidora de cultura Mayren Beneyto i Elena Torres, guardonada en Poesia

Tal com vos vaig avançar a la darrera entrada, dilluns finalment va ser el lliurament dels XIX Premis Ciutat de València: la recta final d'una aventura que va començar a març amb la comunicació oficial del veredicte i que ara ja qualla definitivament amb l'acte d'entrega dels guardons i la imminent publicació d'Últimes existències; un llibre la trajectòria del qual ha estat tan complexa com el mateix moment que tots plegats estem vivint. Hi ha, doncs, malgrat tot, una coherència entre el que el llibre conta i el món real; un seguit de coincidències que se solapen a la quotidianitat i que subratllen la meua sofrida ingenuïtat ja que he de dir que quan vaig escriure aquest llibre sempre pensava que el volum veuria la llum una vegada acabada la crisi. Sens dubte, anava mal encaminat: la recessió, com els crancs, sempre es cargola cap arrere, tot dilatant l'espera en un angoixant tràngol que ja no sabem ni com ni quan va començar.

José Vicente Peiró

Precisament sobre aquest aspecte va parlar a l'acte de lliurament José Vicente Peiró, en representació del jurat, a l'hora de valorar Últimes existències. Peiró destacà la velocitat dels períodes macroeconòmics que esquarteren el nostre dia a dia, per parlar també del caràcter ja històric de molts dels episodis que apareixen al llibre: Hi ha parts de l'argument, totalment recents, que ja semblen arcaiques, de tant com les hem escoltades, per la qual cosa podríem dir que es tracta de narrativa històrica, sobretot si ho interpretem en clau futura. De la seua conclusió em va agradar molt especialment la valoració final de la novel.la, en el sentit de sintetitzar el treball com una crida a la recuperació de la dignitat col.lectiva; si més no, he de dir que l'estímul fonamental a l'hora de concebre Últimes existències fou precisament aquest, el d'apel.lar a la nostra atordida humanitat, la qual amb prou feines panteixa sota l'amenaça d'aquesta fosca etapa que ens ha tocat acarar.

Per tant, siga un manifest o no, m'alegra que el llibre puga ser entés i assimiliat des d'aquesta òptica. Recuperar la dignitat és una tasca que a tots ens pertoca reprendre amb prestesa per tal de fer front a allò intangible. El món real, el de debò, com la vida mateixa, és prou més interessant que les primes de risc que a hores d'ara ens assolen el benestar. En la meua intervenció vaig voler precisament destacar això, la capacitat de reinventar-nos, de fer front a l'adversitat. Com a exemple, el mateix dia del lliurament jo celebrava també una efemèride particular: just feia 15 anys exactes de la meua arribada a la universitat. València era per a mi aleshores una ciutat desconeguda, tal com l'havia dibuixada al meu primer relat El passeig. Hi havia recels, dubtes, poca experiència i l'afició per escriure, aparcada com una andròmina que creus que no aprofita per a res, restava adormida entre els quefers d'uns estudis hipotèticament més profitosos. Amb el temps, la vida t'alliçona i t'ajuda a esmicolar els clichés que ens entrebanquen l'existència. Hem d'acaçar, per tant, els somnis amb la mateixa intensitat amb què els desitgem assolir. Quinze anys després m'adone que l'equació no falla: el destí, a diferència de la crisi econòmica, és una possibilitat apassionant.