dijous, 5 d’abril de 2018

Un conte per encetar novament la primavera: #Una pàtria petita, del cicle Escriure el País

El temps vola. Les estacions, també. Passem del fred a la calor amb la mateixa rapidesa amb què canviem de dispositius tecnològics per conéixer la temperatura o enregistrar allò que fem mentre els mesos se'ns escapen de les mans. Vaig pensar sobre la fugacitat dels anys –i també dels formats amb què materialitzem la nostra empremta en el món– a l'hora de donar forma al conte que vaig compartir amb els alumnes de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant el novembre de 2016 dins el marc del cicle Escriure el País. Una invitació de l'admirat company i professor Enric Balaguer que em permeté desempolsegar records i aparells per tal de composar un relat que em va servir, i em serveix, de brúixola vital i literària. Compartir-lo amb els lectors i lectores del meu blog és una forma de reconciliar-me igualment amb el missatge que pretenia esbossar originalment: que som testimonis del nostre temps, del nostre país –l'interior i l'exterior–, encara que el present no ens afalague ni ens semble abellidor. Vos deixe així amb #Una pàtria petita. Un modest obsequi per rebre el bon oratge i compensar l'astènia primaveral, talment informativa, que ens espera.



#Una pàtria petita
Jovi Lozano-Seser


El 2003 vaig escriure una novel·la horrenda que s’anomenava Cullerots. La vaig presentar a diferents certàmens amb la gosadia de creure que aquell text tenia un cert solatge literari fins que em vaig adonar que l’obra no tenia cap vàlua. I fou aleshores quan l’escriptor novençà que hi havia en mi –congriat, això sí, com un alien emergent entre les costelles– constatà que no tot allò que s’escriu mereix ser publicat. Ans el contrari, probablement aquell rebuig primerenc fou la salvació de vergonyes esdevenidores. Si la recupere ara, per exemple, no m’estaré de dir que Cullerots és un autèntic merder. Una novel·la iniciàtica que sembla un llibre de memòries i que emmascara peripècies personals sota l’embolcall de dues històries paral·leles: les de dos amics íntims que se separen en créixer tot i oblidant en el camí la plàcida serenitat expandida de la infantesa, una època feliç entre séquies, bassals i cabanes de fusta penjades dels llimoners.

Cal dir que el relat s’obria amb una cita de Rilke que creia ben adient per cohesionar-ne l’argument. La vertadera pàtria de l’home és la seua infantesa. Una frase que ha anat acartronant-se amb el temps fins a perdre la bellesa del vers original. O és que el fet d’haver estat vampiritzada per autors com jo en aportacions tan innecessàries com Cullerots ha minvat l’abast líric del pensador alemany? Tant se val: en resum, el que plantege és si la voracitat de descriure el meu món infantil amb només vint anys era i és una anomalia dins el comportament creatiu i orgànic de l’escriptor valencià mitjà, el qual sol optar per aquestes temàtiques en edats tardanes i no primerenques. Efectivament, faig referència al crepuscle cronològic que incita l’evocació dels primers anys de vida i, tot seguit, la solemne invocació de canyissos, penúries, postguerres, pa sec, pa negre, tomaques escaldades, pa una altra vegada –ara, mullat de vi–, caderneres engabiades, pantalons pedaçats, mares heroiques, bancals sense marges i collites col·lectivitzades. Tot això, i moltes postals més, conjugades pel bé de la recreació d’un passat remot que no sempre ens pertany.

Jo, que m’he criat entre els huitanta i els noranta, potser forme part d’una generació que va créixer durant el canvi de fornada entre l’era del fenoll i l’era digital. De menut, jugava amb els ninots de He-Man i els G.I. Joe mentre fullejava les rondalles d’Enric Valor i una col·lecció de contes de Disney amb dibuixos lletjos i mal il·lustrats. És a dir, que els llibres m’agradaven encara que la tecnologia em feia més goig. No debades, als dotze anys em van regalar una Gameboy i des d’aquell moment vaig saber que l’ordinador arribaria –a ma casa, dic– abans del canvi de segle, junt a aquells telèfons mòbils pioners que semblaven els detonadors amb què els gihadistes implosionen d’alegria. Per tant, atesos els exemples, per què vaig escriure una novel·la tan coenta, tan insuportablement insulsa com Cullerots?

Els ninots de He-Man: els meus predilectes durant els anys juganers

Me n’he fet creus, sobretot aquests darrers anys. I ara, just ara que em demanen participar al cicle Escriure el País, de la Universitat d’Alacant, l’interrogant recobra una inesperada vigència. Seré sincer: em considere un escriptor disfuncional, si és que n’hi ha de funcionals... De fet, tan bon punt em demanen un article o una columna sent la necessitat de lliurar un conte mentre que quan em demanen una ficció acabe oferint una mena d’assaig. No és una acció deliberada, és el (dis)curs dels fets. En aquest cas, supose que estic confegint una aproximació al dietari, la qual cosa és més literària que moltes de les contarelles que ens arriben últimament a les prestatgeries amb tapa dura i cara més dura encara. En certa mesura, la meua aportació és una reflexió que tanca un relat en si mateix: la de l’autor valencià que no sap per quin motiu la reivindicació del nostre país s’ha de fer en clau passada i no futura. La del narrador que defuig la glorificació de temps ignots per tal d’abraçar un futur, ja no afalagador, però desproveït de litúrgies etnogràfiques. La de l’escriptor que creu que encara no ens hem pres aquest país seriosament i que just per això necessitem focalitzar-lo des d’un punt de vista costumista, folklòric, pagadíssim de si mateix i tan desconnectat del món com la més remota tribu antropòfega de l’Amazones. Sense deixar de banda el canibalisme, l’escriptor que conta aquest relat sobre ell mateix i que sóc jo encara que apel·le a la tercera persona del singular, ha d’admetre que es cruspeix les pròpies històries, sobretot les que no li agraden, per tal de generar-ne de noves.

Comptat i debatut, aquest conte no existiria sense el funest precedent de Cullerots, una novel·la amb què no deixaria mai d’acarnissar-me perquè representa tot allò que no m’agrada ni de la literatura ni de mi. Filant més prim, ara que tinc la memòria enjogassada, he de corregir una dada i admetre que Cullerots sí que va obtenir un reconeixement, concretament un accèsit dins els Premis Baix Camp per a joves escriptors del 2009 (heus ací la prova documental del guardó tarragoní: http://reusdigital.cat/noticies/reus-ple-de-poesia). Llavors naix el dubte de saber si una obra pot abastar un premi, o una menció, fins i tot sent infumable. La inquietud d’esbrinar si el responsable és qui l’escriu o qui la guardona (amb tots els respectes, pour l'amour de dieu, pel que fa al jurat català d'aquell guardó). I la lliçó, que té sempre un pòsit d’autocrítica tan sana com insalubre, de perseverar en l’ofici per tal d’esmenar els errors del passat: el mateix passat que un mateix volia rememorar per tal de bastir la gran obra sentimental d’un mateix. Una fita complicada. Un afer complex, tant com una autofel·lació: el cobejat estira-i-arronsa entre l’aparell genital i l’espinada. La contorsió impossible, però factible, de dues estructures corbes per tal d’abastar el màxim plaer amb la mínima intervenció de recursos.

Sense obviar la malaurada experiència de Cullerots i admetent que en la disciplina de l’autofel·lació tampoc n’estic molt tret, vaig optar per un exercici novament endogàmic que espigolava, entre les deixalles dels capítols, l’esperit primigeni de la novel·la. El relat resultant, que no vaig concloure mai, s’anomenava #Una pàtria petita i contenia, no sabré mai el perquè, un quadradet a l’encapçalament. Pels volts de 2009, Twitter encara no existia i sempre he interpretat aquesta tria accidental com una prova fefaent de la meua vidència potencial. Abans que existiren les xarxes socials, doncs, ja vaig inventar un hashtag que dormitava dins el disc dur d’un Pentium III d’arranc rogallós. El més curiós de l’esborrany és que a penes contenia unes poques línies rescatades del dissortat Cullerots. Possiblement, la part més versemblant o autobiogràfica:

Quan tenia quatre anys, creia que Espanya era el meu poble, Ondara, perquè a les monedes de vint duros hi havia l’emblema d’una nació que em semblava tan abstracta aleshores com ara. Ma casa i l’escola distaven quatre passes. Entremig, un camp de futbol sense gespa i un camp d’oliveres moribundes, a punt de ser assolat...

La moneda de vint duros: el BitCoin de la meua infància

El paràgraf insistia en una descripció melangiosa del meu ecosistema infantil i no renunciava a la contextualització amb el present tot i que la incertesa sobre el desenvolupament vertebral de la història propicià l’abandonament del manuscrit. Fins al dia de hui, però. Desempallegat de tot dubte existencial, fins i tot de tot dubte a seques, ara sé que la pàtria petita que pretenia capturar en aquell esbós incomplet és la mateixa pàtria petita que he volgut intuir en aquesta nova aproximació al relat original. Només canvia l’escriptor, que ha envellit tan poc com el país que habita, i que no té encara clar si abordar el propi testimoni literari és l’única estratègia vàlida per escriure el país de manera coherent i objectiva. No sé si el meu país és tan petit com el de Llach, però almenys sé que la pàtria que conté és un embrió malcriat que mai no gosa desemperesir-se. Es contorba capciós, vanitós, en el seu sepulcre amniòtic, alié als cicles gestacionals i a les inclemències veïnals. No li importa que el destorbe amb el llapis, ni tampoc amb el bolígraf. S’ha quedat a viure dins la seua història. Un conte que es diu #Una pàtria petita.

dijous, 4 de gener de 2018

Carta als Reis Mags d'Orient 2018


I arriba un any més i doblegues el calendari per encetar-ne un de nou i comprovar que et costa més mantindre un blog que la teua dignitat com a poble. Bo, ambdues circumstàncies són complicades tot i que la llibertat del règim blogaire és un psalm que m'agrada entonar per tal de recordar-me que no tot està perdut, ni tan sols els blogs que esdevenen fills bords o fins i tot no reconeguts. Malgrat l'orfandat, els meus calcetins saben que me'ls estime i que no deixaré mai de desparellar-los. Valga aquesta primera entrada de l'any com a recordatori de tal fe, així com de felicitació per a totes i tots els que em seguiu. Vos vull desitjar bon any i bons auguris a través de la meua tradicional carta a ses majestats. Un document que passe a desplegar amb l'ànim que els siguen concedides aquestes gratificacions a aquells i aquelles que s'ho han guanyat a pols durant l'any. Com bé sabeu, sóc altruista de mena i no demane mai res per a mi. La bonhomia guia les meues accions i les meues peticions per tal que vostés, senyors reis, les facen arribar a qui pertoca.

1. Per a Inés Arrimadas: la recuperació del reality pioner espanyol Reina por un dia

 

Tenint en compte l'interès general per la recuperació de la normalitat constitucional, caldria fer una mirada enrere per ressuscitar un dels primers reality de la història de la televisió espanyola. Seria un encert millorar el format i donar-li protagonisme –en l'estil del que Mediaset ha fet amb Las Campos– a la senyoreta Arrimadas arran del seu fulgurant triomf electoral a les últimes eleccions catalanes. Seria interessant veure la seua desimboltura sota les regnes del propi regnat. Val, la putada és que l'estat d'excepció monàrquic només duraria un dia i s'hauria d'esprémer cada minut al màxim –podria cronometrar-se quantes estelades seria capaç de cremar en una única jornada i després convalidar-ho amb vals descompte–, com el xiquet-robot de Minority Report o la clàssica Ventafocs i la imminència de la mitjanit. Tant se val, l'Arrimadas, com tota Espanya, és molt Ventafocs: penseu que tard o d'hora, tot acaba sent una immensa carabassa, en color, fons i forma.

2. Als directius de RTVE i a la productora de Masterchef Junior ex-aequo, la Declaració Internacional dels Drets del Xiquet emmarcada en punt de creu


Val que el Nadal ho admet tot i la tele nadalenca, més encara. Tot i amb això, aprofitar les vacances festives per emetre l'enèsima edició del concurs gastronòmic (?¿) infantil és una barrabassada que no hauria de permetre's una televisió pública. En primer lloc perquè no sé on queda el criteri ètic de posicionar en horari de màxima audiència uns pobres xiquets que hauran de passar un estrés que no es correspon ni amb l'edat ni amb la graella habitual de la programació de la cadena estatal. En segon terme, per la gratuïtat de prolongar una fórmula televisiva que no calça amb l'imaginari infantil. Recriminació? Eliminació? Expulsió? Espere que en llegir la declaració completa dels drets del menor, els senyors directius de RTVE entenguen que es poden fer programes de televisió més constructius i moralment sostenibles que la puta merda de Masterchef Junior.

3. Als pares dels xiquets que van a Masterchef Junior: una setmana tot-inclòs a Guantánamo o als camps de treball de Corea del Nord (segons disponibilitat i ordre de reserva)


Quan fins fa ben poc es qüestionava que les parelles homosexuals pogueren adoptar o tindre fills per qualsevol via atesa-la-dubtosa-consistència-vertebradora-i-moral-del-nucli-familiar, cap jutge o legislador tenia en compte que hi ha parelles heterosexuals –o, diguem-ho d'una altra manera: famílies tradicionals, encara que tampoc és l'adjectiu encertat– que viuen de presentar els fills compulsivament a concursos repulsius on els infants són carnassa segmentada segons el criteri de l'audiència. Em sembla que un pare o una mare que permet mercantilitzar el seu fill d'una manera tan salvatge no està exercint la seua tasca de tutor, sinó de mer mercader o proxeneta mediàtic. A aquest tipus de pares caldria enviar-los a la base cubana o als camps de Pyongyang, encara que fóra una setmaneta, per tal que superaren la mateixa experiència que malviuen els seus fills davant la càmera. Tal vegada, el tràngol exerciria la porga. Mentrestant, no sé si em fan més por els pares d'aquestes criatures o els espectadors d'un programa on xiquetes de nou anys són titllades de fracassades. Quin entreteniment hi ha en veure plorar un xiquet? Necessite una o dues reencarnacions més per entendre-ho.

4. Per a Mariano Rajoy, un Alfa 155


El president d'un país tan gran necessita un cotxe propi per fer tots aquells desplaçaments que l'agenda quotidiana de xòfers i compromisos no li permet. Conéixer l'Estat que governa seria convenient, així com la mateixa Constitució de 1978 que defén a capa i espasa sempre que no es tracte de temes bancaris: si es tracta de malcriar la banca espanyola –eixa sí que guanya sempre, i no la del Monopoly–, la Constitució es pot canviar amb un sol SMS. En canvi, quan la Constitució parla de llengües oficials –és veritat que n'hi ha quatre a l'Estat espanyol?– i nacionalitats històriques, la cosa es complica i cal posar en marxa un mecanisme de manipulació i apropiació del mateix document que suposadament es defenia. L'Alfa 155 seria el vehicle ideal per a un polític que també és antic, clàssic i fins i tot conservador. Un president que invoca alhora l'esmentada xifra, 155, quan ni tan sols s'havia optat pel diàleg. El resultat ens situa en el mapa automobilístic estatal de sempre: un parc mòbil envellit, contaminant, carrincló i amb poques perspectives de progrés i aerodinamisme.


5. Per a Gabriel Rufián, la tarifa plana d'un agent de Hollywood


Independentment d'estar d'acord o no amb la seua intensa línia discursiva, he de dir que la retòrica del senyor Rufián no s'adiu al Parlament espanyol; és a dir, que hi ha una espectacularitat, una modulació en grans sentències com Senyor Rajoy, quite sus sucias manos de Catalunya que em retrotrau als grans westerns o a qualsevol adscripció dels gèneres solemnes. En aquest sentit, Rufián marca una fita massa alta en el perfil d'ERC i crec que podria ser el perfecte vilà en properes temporades de The Walking Dead, per posar sols un exemple. A més, és guapo i té eixe puntet fanfarró i perdonavides –alhora l'antídot idoni contra el macarró-king Rafael Hernando, amb qui conforma el ying-yang de la polarització extrema– que queda bé en qualsevol quadre de crispació crònica. Per la qual cosa, com que en la política catalana hi ha una tendència a canviar de primeres figures massa prompte –crec que en la CUP reemplacen portaveus cada sis hores, com quan estàs amb la dosi de Frenadols–, una bona opció per al senyor Rufián seria contractar un agent per tal que el promocionara allà on no el coneixen. Crec que té vena dramàtica, per la qual cosa vull que aquesta menció-regal siga considerada també com a carta de recomanació per als directors de càsting.

6. Per a la reina Letizia Ortiz, un tràiler de Nutella


No m'agrada la monarquia en general, però de la família monàrquica espanyola em fa especialment nosa la reina Letizia. Tal com canten Les Bistecs: Siempre está tan mareada / No me come nada. Efectivament, he de dir que desconfie de la gent excessivament prima, però en el seu cas el que realment m'espanta és la rectitud i seriositat d'algú que no ha nascut reial, sinó que ha evolucionat de periodista a reina tal com fan els Pokémon. Clar i ras: aquesta xica necessita una dotzena de cassoles d'arròs al forn i un bidó de sèrum d'arrop i talladetes per a tornar mínimament a unes constants vitals compatibles amb l'existència física. Mentrestant, espere que ses majestats li facen arribar el format més gran possible de Nutella que hi haja en el mercat. El greix de palma tot ho cura, tret de les selves que devora per a ser produït. Al cap i a la fi, sent reina no li fan profit ni les calories, ni les acaloraes. És el que té l'estrat celestial de la classe excelsa.

7. Per a cúpula d'ÀpuntMedia, una cabassada de ginseng, multivitamines i geleia reial 


I el darrer regal és un amistós esperó per als companys que estan engegant la nova televisió pública valenciana. Necessitem ja la nostra televisió pública en la nostra llengua. Necessitem veure cares noves i necessitem oxigenar l'ecosistema mediàtic valencià per tal de pal·liar el dèficit estructural de mitjans de comunicació que patim històricament. La gesta és complexa i agosarada, però cal espavilar-nos perquè si existeix un relat del canvi, l'hem de poder i saber narrar tal com toca i, sobretot, a temps. Per això, a més de l'ànim, us envie una cabassada de ginseng –el de la foto, però més gran–, un palet de multivitamines i poalades senceres de geleia reial. I endavant!


I bo, espere que les meues pregàries siguen ateses i puntuals en la nit de divendres. Que tingueu bons reis, reixos i no esmente les reixes perquè ja les coneixen qui han passat les festes darrere d'elles, a l'espera d'un sentit comú que no arriba mai enjorn. Jo recorde redactar la carta als reis amb una barreja de descreença i inquietud. No m'agradaven les joguines de moda i supose que ses majestats ho tenien difícil per satisfer les meues demandes estrafolàries. Tant de temps després, no m'estaré de demanar coses tan enrevessades com les que demanava aleshores. Ser educat i previsible és absolutament tediós. I en un món tan entremaliat, ja no paga la pena l'excés de correcció. Que sigueu feliços, o almenys trobeu adjectius potencialment compatibles, en aquest 2018 que a penes despunta. Bon any, amigues i amics.

dimecres, 27 de setembre de 2017

Diari de viatge: Com visitar Nova York sense arruïnar-se, estresar-se o engreixar cinc quilos

El sud de Manhattan, des d'Ellis Island

Just quatre mesos després de la meua estada als EEUU, reprenc els diaris de viatge amb l'ànim d'ordenar principalment i mental el desgavell de fotos que vaig fer amb el mòbil després que Iberia ens extraviara la maleta on dúiem facturada la càmera. Una entrada que naix també amb la intenció d'ordenar el gruix de vivències i sensacions que s'experimenten quan es fan les Amèriques amb la il·lusió primerenca d'aquell que ha escodrinyat desenes de fòrums per documentar-se de cara al viatge. En aquest sentit, he escrit aquest post després de comprovar amb fastigosa redundància (i sobretot en referència als viatges a Amèrica) el gran nombre de blogs de viatges patrocinats que converteixen la informació en màrqueting i les recomanacions en royalties. Advertisc, per tant, a priori, que aquest diari és una crònica personal on no trobareu cap enllaç subratllat ni cap indirecta comercial. És més: es tracta d'un modest manifest on desmitifique, a través de l'experiència personal, que la ciutat que mai dorm no és tan cara i inaccessible com solen descriure les guies. Nova York és un ésser viu, un animal urbà de primer ordre que no s'assembla a cap altra ciutat i que mereix una visita tranquil·la i reposada, als antípodes de l'estrés i agitació que sotmeten la metròpoli dia i nit.

Times Square, en una primera ullada
Per això, entre d'altres coses, he titulat l'entrada amb un nom tan il·lustratiu. I és que és totalment cert: no cal arruïnar-se per viatjar a aquesta trafegosa capital mundial on cada racó és una troballa i cada barri, un nou món per descobrir. Com que paga la pena preparar l'estada amb temps, el vol és una de les despeses més ressenyables. Podeu emprar els cercadors de vols per delimitar la combinació més econòmica tot i que hi ha consells que mai fallen: els mesos d'estiu i les dates nadalenques són cares sempre, mentre que els mesos d'hivern són prou barats. Això sí, viatjar en gener, febrer o fins i tot març pot aigualir l'estada si hi ha neu, per la qual cosa la millor opció són mesos com abril, maig, setembre o octubre durant els quals, a més de bon temps, trobareu tarifes més baixes. L'antelació en la reserva és igualment fonamental. No debades, el meu vol (València-Madrid-Nova York) entre el 27 de maig i l'11 de juny de 2017 el vaig comprar l'octubre de 2016 en ensopegar amb un preu immillorable: 340€. 

En el vol d'anada, Madrid-JFK

El següent pas bàsic és el de l'allotjament. Reconec que molts amics s'han decidit per allotjar-se dins del mateix Manhattan, però s'ha de recordar que la qualitat dels hotels no pot comparar-se als estàndards europeus, sobretot quant a preu. Una habitació sense bany privat pot arribar als dos-cents dòlars per nit, per la qual cosa cal plantejar-se quin pressupost tenim i fins on podem o no arribar. La localització és fonamental per a no desbaratar el pressupost, així que una opció com New Jersey, a l'altre costat del riu Hudson, és una bona opció, tal com vam fer nosaltres. Pràcticament tots els blogs recomanen Queens o Brooklyn com a destinació idònia, però cal dir que el PATH connecta els dos comtats en deu minuts i que a New Jersey el preu dels apartaments i hotels és notablement inferior al dels populars barris novaiorquesos. Com podeu veure a les fotos, les cases tenen el seu punt Amityville, però paga la pena l'experiència. No estava inclòs el desdejuni, però hi ha a prop abellidors Delis on desdejunar per quatre xavos infinitat de calories.

Sí, té el seu punt Hitchcock: l'arquitectura de la regió no pot negar el llegat del nord d'Europa

L'escala de fusta de l'apartament, tot un xerric a cada passa

Els Delis, tot un descobriment: entre el forn i el bar de poble, o la tendeta de barri

Encetar l'aventura de corredisses per la ciutat és un capítol memorable on una vegada més voldria ensorrar els must en què es basen les tradicionals guies de Nova York. Ja siga més o menys iconoclasta el viatger, oblideu els itineraris normatius i les cites ineludibles. Si no vos interessa la història de la immigració, no és necessari comprar l'excursió a Ellis Island i a l'Estàtua de la Llibertat ja que el ferry a Staten Island fa gratuïtament el mateix recorregut i podeu contemplar el monument durant la singladura. Per a mi, en canvi, era una primera parada imprescindible, sobretot després de treballar la matèria durant la redacció d'Ondara a Broadway: l'excepcionalitat de Trini Reyes. El museu de l'illa d'Ellis, per tant, és una magistral museïtzació d'un espai mític dins la història estatunidenca. Comprendre la immigració com a fenomen cultural i icònic, sota l'ombra de l'estàtua que els nouvinguts contemplaven des dels respectius vaixells durant el primer terç del passat segle, és una experiència recomanable que mereix un matí o vesprada completa.

L'entrada al Museu de la Immigració


Ben a prop de Battery Park, al moll del qual salpen els vaixells cap a Ellis Island, hi ha el World Trade Center amb el funest record dels atemptats de l'11S i el buit monumental que evoca l'absència de les torres bessones. Dos clots esfereïdors que compten amb la terminal de comunicacions de la Zona Zero: The Oculus, obra de Santiago Calatrava, és una catedral galàctica que commemora el dol de l'atemptat a través de l'arquitectura nívia d'un ventre de balena tan solemne com silenciós.
 
A primera hora de diumenge, poca gent per The Oculus



Amb tot, cal dir que la màgia de Manhattan són les passejades que ens condueixen cap a un barri o un altre depenent dels carrerons que ens agraden més. En aquest sentit, l'incentiu més recomanable és el de la sorpresa i, com ja he dit, la manca d'obligacions. Res de pujar a sis o set gratacels distints si realment l'única panoràmica privilegiada es la del Top of the Rock a Rockefeller Center. L'Empire State, per exemple, és bonic des de fora, però els 30 dòlars d'ascendir-lo poden ser excessius si tenim altres il·lusions dins l'agenda del dia. L'edifici Chrysler, per un altre costat, no sempre pot visitar-se. El cim del Rockefeller Center, en canvi, ens ofereix la visió de tot Manhattan i a més la postal de Central Park en l'extrem nord del mirador: una prova de foc per als que pateixen vertigen i temen assolir una altura considerable. Amb tot, una estampa màgica.

La plaça de Rockefeller Center, recurrent escenari de mil i un films



Si des de la terrassa del Rockefeller Center ens sorprén la mida deCentral Park, molt més curiosa és la visita a una zona d'esbarjo que no resulta tan artificial com va ser la seua planificació inicial. No ens enganyem: l'hem visitada ja per la memòria cinèfila que prestigia cada racó i fins i tot cada banc del parc municipal més popular del globus.



Així mateix, tot i que les distàncies semblen curtes, no menyspreeu la qualitat d'un bon calcer. Es caminen molts més quilòmetres del que sembla i el millor és vestir roba d'esport i sabates lleugeres, com si anàreu a córrer. I és que, potser, correreu per no perdre el metro o no arribar tard a algun espectacle. Així que res de mudar-se o se'n penedireu tret de si voleu endiumenjar-se amb motiu d'una cita nocturna. Broadway mateix és una fàbrica de compromisos i, no debades, és molt difícil triar un musical o una obra dins la gran diversitat d'opcions. El més avantatjós és acudir a les oficines de TKT (n'hi ha tres repartides per Manhattan, però la cua de Times Square és mítica) per saber quins muntatges ofereixen descomptes i així improvisar agenda. Nosaltres ens vam decantar per un clàssic com Chicago i cal dir que el preu de l'entrada val cada cèntim que s'hi paga. Auditoris antics que romanen tal com van ser concebuts i construïts a principis del segle XX i repertoris de música en viu que no tenen res a veure amb els musicals enllaunats que ens venen a preu d'or i rendiment de franquícia.



Amb tot, tal com ja he dit, és el viatger agosarat que trepitja barris sense pressa aquell que descobrirà més estones de gaudi, ja siga a Tribeca, a Little Italy o a Chinatown. En una època de fervent debat sobre la massificació turística, és curiós comprovar com la Big Apple és capaç de digerir allaus de visitants atesa l'ampla planificació urbanística amb què es va desenvolupar la metròpoli. És recomanable, això sí, defugir alguns indrets en determinats moments, com ara el pont de Brooklyn en el seu trajecte elevat, intransitable durant el matí i molt més bonic si es contempla des de baix.

L'encant indescriptible de Chinatown o com encabir tot un país en un barri

Postals cinematogràfiques a dojo per a una ciutat que és cinema pur

L'edifici Chrysler, el meu favorit, dins l'skyline novaiorqués

L'estació de trens, també vista en infinitat de pel·lícules
A nivell gastronòmic, a més, el ventall d'opcions és inabraçable: ja siguen restaurants coreans, xinesos o brasilers, no hi ha excusa que limite la dieta al fast food. Les hamburgueses novaiorqueses tenen orientació gurmet per la qual cosa també poden incloure's en la dieta ocasional del viatger que cremarà més calories del que creu. D'altra banda, hi ha cadenes de menjar saludable que ofereixen per preus molt moderats productes de gran qualitat, des d'ensalades a llegums tot passant per fruita trossejada o sucs naturals. Em va agradar especialment la cadena Chickpea tot i que la llista és infinita i diversa, tal com els foodtrucks que amenitzen cada avinguda per tal d'oferir-nos qualsevol cosa.

Tot i que és molt difícil trobar begudes sense sucre, les hi ha, i són ben bones

Una de les delícies que no poden obviar-se és la carn: de gran qualitat i d'exquisida presentació

El sushi que vaig tastar, impecable i als antípodes d'aquell que se'ns serveix a casa nostra

En resum, una ciutat que no dorm, tal com el viatger que no té temps ni energies per poder veure-ho tot. Cal desterrar eixa idea quan un arriba a un lloc tan emblemàtic com aquest que és la prova de foc per assajar un model de turisme relaxat on no hi ha punts ineludibles, sinó racons infinits. És el resum d'una experiència que va culminar amb una vista nocturna des de New Jersey: l'skyline de la ciutat en l'enèsima representació de pampallugues que composen sobre la nit el somni de Nova York. Recorde el calfred de contemplar per primera vegada una postal tan vívida i saber-se'n part. Emoció. Bellesa. Un petit estremiment. Sí, senyor: a la percaça de sensacions com aquesta viatgem.


dissabte, 6 de maig de 2017

Dues dècades de gratitud, rodatge i aprenentatge: Gràcies, Samuel

El passat dissabte 29 d'abril vaig tindre el plaer de presentar-li a l'escriptora Marta Sanz la seua darrera i experimental novel·la Clavícula. Un dietari fragmentari, disseminat, per mitjà del qual l'autora expressa la por a envellir, la por a emmalaltir, mentre respon també a la pregunta retòrica del motiu pel qual escriu. Escribo de lo que me duele, afirma. Una resposta brillant i clarificadora per a una pregunta que normalment m'ha inquietat. Per què i de què escric? En un any de nombroses efemèrides i estranyes coincidències vitals m'adone que he ensopegat, quasi sense saber-ho, amb una inesperada solució: escric pels que no estan, en nom d'aquells que ja no m'acompanyen. Com un ventríloc assedegat de paraules que no li pertoquen però que d'alguna manera ha de verbalitzar, constate en un any de peculiars i boniques catarsis que l'exercici d'escriure mai no és alié a la vida paral·lela que discorre al marge del paper.

He de fer memòria. En el curs més intens de la meua vida, el ja extint COU de 1996-1997, que vaig cursar a l'Institut Chabàs de Dénia, l'escriptura ja havia marcat una línia decisiva en els meus interessos. Els meus primers contes havien estat guardonats durant cursos anteriors -són els relats que conformen la primera part de Sis contes i una novel·la incerta, el meu primer llibre- i aquella afició precoç prenia matisos cada vegada més ferms. Fou en aquell darrer curs de batxillerat quan vaig refermar la meua amistat amb Samuel Llorca Redondo, amb qui ja havia coincidit a primer de BUP, i que era l'únic xic de la classe, junt a mi, que cursava l'assignatura de Literatura Catalana. Un company que compartia afanys creatius i esportius i amb qui a poc a poc vaig estretir un lligam d'íntima confiança sobretot pel que fa a la gestació d'esbossos, idees i narracions diverses. Samuel escrivia poemes, assajos curts, era ciclista -no aficionat: la seua era una dedicació ja professional, amb importants reconeixements i classificacions- i adorava el rock dur i la bona música en general. No debades, intercanviàvem cassettes casolanes encara que els nostres gustos musicals no sempre coincidien. Ell adorava balades heavy com l'Still loving you dels Scorpions mentre jo vivia una època d'especial eclecticisme entre els èxits pop de Madonna i Abba i el rock èpic dels Smashing Pumpkins. Diferències estructurals que s'anivellaven quan compartíem textos i somnis tot sabent que amb dèsset anys tot està encara per fer, o per escriure. Probablement, la seua perseverança a l'hora de combinar el sacrifici esportiu amb la vena literària era un dels trets que més admirava d'ell. De fet, dins del corpus social de l'institut, Samuel era sense dubte un dels xics més populars i estimats, especialment pel sector femení, embadalit per aquells cabells rossos i ulls blaus. Al seu costat, però, un no podia evitar sentir-se més aneguet lleig del que en realitat era; empetitit, eclipsat, però al mateix temps protegit pel magnetisme d'un jove que era capaç de tot.

Samuel Llorca Redondo

Si faig una mirada enrere, no m'estaré de dir que la meua va ser una adolescència de merda. Una fòbia escolar congriada entre pors i angoixes, a més d'una depressió discontínua que abraçà des dels catorze fins als dèsset anys. Entremig, l'escriptura, la lectura, els videojocs, els còmics i totes aquelles aficions que feien de mi un nerd de manual; el freak que compensa per mitjà de l'imaginari personal tota una sèrie de deficiències socials que retraten un ésser en procés de construcció. Atesa la crítica conjuntura, cal dir que aquella dissortada escenografia adolescent es veié esguitada també pel frec del bullying; un entrebanc addicional que aigualí encara més els que suposadament han de ser els anys més feliços en la vida de cadascú. Així doncs, quan analitze el pas feixuc d'aquells anys agredolços, confirme que el recolzament, la valuosíssima presència i irrupció d'una presència com la de Samuel en la meua vida fou el que em salvà l'adolescència (que és alhora un eufemisme del que podria ser, i és, salvar-me la vida).

Converses llargues. Deures. Dubtes. Controls a deshora. Les ulleres, sempre suades pel baf de les meues celles. Apunts a corre-cuita. Dibuixos estranys junt als apunts copiats. Esmorzar vora les tanques del centre. Entrepans humits i revinguts dins del paper de plata. Forns que circumdaven l'institut i que ja no existeixen. Les motos. Les bombers. Motxilles amb les tatxes d'oli de les coques de tonyina. Pantalons de xandall amb una franja blanca pels costats. Els Backstreet Boys. Cascs furtats. L'autobús que ens duia i recollia des d'Ondara. Jornades eternes. Massa classes. Putes matemàtiques. Caps de setmana gèlids, a les voreres dels pubs on encara no podíem entrar. La tinta negra que vessava de la punta dels Pilot. Novel·les llegides sense gana. Tot ràpid i lent alhora. Com si les hores es repetiren i s'ajornaren en uns anys mimètics, bessons, dispersos. Anys d'aprenentatge on només calia projectar un futur més obert, més adult, on la llibertat de la universitat trencaria amb la claustrofòbia del batxillerat i aquelles aules estretes. Almenys és el que Samuel i jo planejàvem al pati quan aquell darrer curs ja tocava a la fi. Els nostres caps de setmana aquell any havien sigut avorrits i anodins: ell no eixia perquè l'entrenament així ho exigia i a mi no m'agradava massa el pla habitual de cada dissabte. Amb tot, el millor estava per arribar. Créiem. Desitjàvem. I en la projecció de quimeres esdevenidores s'esvaïa el tedi d'aquelles eternes set lliçons diàries.

El nostre grup de COU, de l'Institut Chabàs de Dénia. Curs 1996/1997. I nosaltres dos, al fons

Un matí de principis de maig, tan bon punt havia sobrepassat la porta del recinte, la veu del seu cosí em va comunicar la colpidora notícia. El temps no quedà glaçat aleshores. Això és mentida. Un mite recurrent. Fal·làcies. Es produeix, tot d'una, una crua navallada intangible que t'esventra de dalt a baix. Com si una esmoladíssima katana et desbudellara sencer a la recerca de l'ànima, encara tendra en algun racó del que encara sembla un cos viu. Samuel va patir un accident mentre entrenava per Les Planes. Un conductor enlluernat. Un cotxe accelerat. Una bicicleta és una criatura indefensa en el poc marge que dóna la muntanya. I després el buit. El clot a la panxa. El plany. La dilatació d'instants que no cal narrar perquè l'evocació dels dols és sempre una recreació banal, estúpidament lírica, que frivolitza l'autèntica dimensió del dolor.

A penes un mes després, en l'acte de lliurament dels Premis 25 d'Abril de l'institut, Samuel guanyava el premi de poesia del centre amb el primer recull que confegia. No ho recorde ja, però juraria que mai em va dir que anava a presentar-se a la convocatòria tot i que me'n vaig assabentar poc abans. Potser era una sorpresa. La il·lusió de perseverar i lluitar per un guardó. En tot cas, el silenci d'aquell pati de butaques en escoltar el nom del guanyador de la categoria poètica va ser un dels moments més desoladors que he viscut mai. Els poemes, publicats després a la revista Capicua, evidenciaven com havia madurat la prosa poètica de l'escriptor primerenc. Testimonis d'una edat, d'un tempteig, que verbalitzen els anhels comprensibles quan se supera el llindar de l'adolescència i es necessita plasmar el fervor d'una etapa ja assolida.

Des d'aleshores, i durant molts anys, em vaig refugiar en el text que Samuel em dedicà aquell darrer Nadal. Una carta que em va lliurar en un sobre que he guardat des d'aquell moment i que m'inocula entusiasme cada vegada que deixe d'escriure, o me n'oblide. N'adjunte un extracte. El poema s'anomena Gràcies:

Gràcies per aconseguir que aprendre
no fóra un esforç sinó un plaer
(...)
Gràcies per convéncer-me que jo era millor del que sospitava
Gràcies per acompanyar-me en els meus viatges 
de descobriment, mil gràcies amic
(...)
Què eres tu?
Amic? Pare? Professor? Home?
Ho eres tot i no eres res
com la vida, que pot ser 
tan tènue i plana com el paper
(...)
Tu que vas posar bellesa en la meua mà
i aquell fou el meu començament
Tu, com a mestre, em donares paraules,
imatges, idees... 
amb les que construir la meua vida.
Siga el que siga el que alce, tu contribuïres
a posar les bases. 


Els texts, les creacions, qualsevol mena d'escrit, tenen l'habilitat d'envellir malament. Sobretot, si són escrites en un moment d'especial intensitat emocional. Aquest escrit de Samuel, en canvi, l'he considerat sempre recent, pur, fresc, com si ni tan sols en la tinta dels dos folis impresos poguera percebre's el pas d'un temps extingit. Quan l'he llegit de nou, tal com he fet hui, quan tot just s'acompleixen vint anys de la seua mort, m'envaeix novament un sentiment de gratitud, no només respecte al meu gran amic, sinó per les experiències i persones que la vida m'ha portat. Una cursa llarga, que sembla que no acaba mai. Muntanyes. Serralades. Planures. També amb les costeres, les baixades, que un bon ciclista sap administrar per tal de dosificar l'energia i quantificar l'esforç. Tot el rodatge d'una vida, encara que només dure dèsset anys, s'encabeix en aquest text de Samuel. La memòria d'una veu que celebrava el repte de cada meta amb l'alé de la victòria. La gratificació dels glops isotònics. La brillantor d'un trofeu. Saber-se campió. Saber que no he conegut ambicions més netes i dignes que les seues. Dues dècades després, de fet, la seua herència ja ha fet sediment en el meu cos. Me n'adone. Ho puc percebre. Tal com deia al principi: escric pels que ja no hi són. Escric per compensar el buit de les veus que ens manquen. Visc, vivim tots, en definitiva per anivellar l'empremta de les absències. Viure és recordar i alhora saber que som moltes vides entrellaçades. Etapes. La corredissa fugaç dins la immensitat de vivències que forgen una existència. La tirallonga de fotogrames, d'escenes, que fan quallar una unitat narrativa amb sentit. L'instant en què constates que un enyor tan profund només és profitós quan es recicla en agraïment. El que jo et faig arribar, amic, després de tant de temps. 20 anys. Un bon tros. Una eternitat fragmentada. Gràcies, Samuel, per l'aprenentatge. El testimoni. La companyia. La complicitat. L'enteniment. El missatge. Els poemes. Les paraules. Les vesprades. Les telefonades. L'esforç...

Gràcies, Samuel: la gratitud és ara la plenitud del teu record.

dimecres, 3 de maig de 2017

Del gastrocapitalisme al xef estrella: De perquè no suporte els cuiners superstar


El xef Gordon Ramsay, conegut pel seu caràcter agre (i per com l'ha sabut mercantilitzar)

Restaurants que són temples. Cuines que semblen laboratoris nuclears. Maridatges que són una litúrgia egípcia, celta, maorí i també inca. Estris que semblen ferramentes de ciència molecular. Caps de cuina disfressats de navegants galàctics que bramen posseïts per una estranya força interior que, no saps ben bé el motiu, però deu ser per algun tema seriós. I no, no és cap trasplantament, ni cap operació d'emergència: és una deconstrucció de polp, una liquació d'algues o qualsevol ocurrència d'aquelles que legitimen el preu de la comanda i l'aura de prestigi d'aquell que es fotografia menjant la creació que li han escudellat al plat i que sembla més una performance provinent de les arts plàstiques que no un element comestible. Fins ací tot bé. Algú també podria afegir que aquest argument meu és el punt de vista que podria esbossar-se des de la barra d'un bar normal i corrent, fins i tot des d'una caseta de camp on es cou una paella entre amics, papes, olives i cerveses. Durant molt de temps, però, s'ha reivindicat aquest punt de vista populista com a antídot contra el refinament i el punt d'honor elitista de l'alta cuina. Se suposava que era una reacció tan popular com evident –fàcil, també–  contra la concepció idealitzada d'una cuina evolucionada que ha elevat la cuina espanyola al cim de les revistes i institucions especialitzades. La gran labor de Ferran Adrià des dels inicis del Bulli fins a l'actualitat inclou alhora moltes més trajectòries i esdeveniments que es perden, o es multipliquen, sota l'influx d'una demanda assedegada de triomfs, sobretot per al propi paladar. El boom gastronòmic ha consolidat en menys d'una dècada una potència i destí experiencial on tot és possible, on tot és vàlid; principalment, la conformació d'unes personalitats amb egos visibles des del Google Earth. Unes vanitats que, una vegada sacralitzades, legitimen l'adhesió apassionada i incondicional dels súbdits devots consumidors. I, amb el mite, les consegüents obligacions. Accedir –i poder pagar, sobretot– a uns menús, a uns espais, que formen part d'un peregrinatge sacre. Una manera de menjar, de gaudir del menjar, que no s'adiu al procés alimentari, sinó a la demostració palpable que un ha estat allí i ha tastat allò. Ja siga a Sant Pol de Mar, a Zarautz o a Copenhagen, el comensal accedeix a un estat elevat de l'existència gourmet on l'alimentació ja no és un fet anodí, sinó una experiència existencial comparable a contemplar el Taj Majal, trepitjar la Gran Muralla Xina, observar un capvespre al Gran Canó de Colorado o, fins i tot, fer-ho tot alhora. 

El cuiner mediàtic Jordi Cruz, a la coberta de la revista Men's Health

És per això que m'alegra profundament la polèmica que ha esclatat aquesta setmana al voltant de l'exempció de pagament de jornals als cuiners –han fet servir l'eufemisme becaris, però, ho lamente: no ens ho empassem– arran de les controvertides declaracions del xef mediàtic Jordi Cruz. Una polseguera viral que ha tret a la llum una trista realitat laboral: l'explotació i abús que suposa per a molts aprenents el fet d'engolir-se els seus drets laborals per tal d'engrossir un currículum que es veurà enriquit pel pas i signatura d'una firma de renom. Una pràctica que, tot s'ha de dir, també es dóna en qualsevol altre àmbit –mitjans de comunicació, advocats, etc– però que no té la visibilitat roent dels cuiners mediàtics. La permissivitat amb què es decideix no pagar sous la vaig batejar com a gastrocapitalisme en un post encés que vaig redactar fa uns dies. Coneixia i conec cuineres i cuiners que han passat per aquests tràngols professionals per tal d'accedir a una mínima estabilitat laboral que tampoc no s'adiu a les expectatives desitjades. Mentrestant, haver de combatre les vanitats desmesurades que molts d'aquests xefs estrella no oculten. No debades, qui haja vist el programa que Cuatro li dedica al senyor Dabiz Muñoz sabrà de què parle. S'ha de dir que no frega el nivell d'irritació de René Redzepi, el cuiner del Noma danés, les inclemències emocionals del qual estan reflectides en distints i recomanables documentals. Caràcters enutjats que contorben la seua mala bava pel bé sagrat de l'alta cuina i l'altíssima exigència mentre els cuiners porucs són renyats i humiliats dins del mateix ritual. És açò gastronomia? De veres? 

Un plat que he trobat online i que no sé si és una broma o un homenatge

Tot i que no se'n parla, ja és hora de condemnar aquesta violència que s'escampa entre els foguers. Una temàtica reflectida en aquest interessant article de Tomás Linch on es debat el model de cuina que admirem i degustem sense recances. Jo, per la meua part, no gastaré cap euro meu en un restaurant on s'humilie cap treballador. De paraula o d'omissió (sobretot, de transferència del jornal pertinent). Crec que no guanyem res, ni com a potència gastronòmica ni com a potència a seques, normalitzant unes rutines del tot rebutjables. I tant que hi ha cuiners i cuineres respectables que conreen la seua trajectòria aliens a aquestes fúries i rendibles estratagemes mediàtiques, però ells no són els protagonistes d'aquesta entrada, de la mateixa manera que no ho són les cuineres casolanes, els cuiners domèstics, que guisen excel·lents plats diàriament sense rebre cap estrella Michelin a canvi. Diuen que aquests menús de luxe de dos-cents euros per cap són una experiència sensorial incomparable. Que el maridatge de vins és orgàsmic i que amb algunes postres toques el cel. Val. Vos contaré un secret. El gener de 2007, a FITUR (Madrid), vaig tastar algunes tapes del senyor Ferran Adrià. Coses imaginatives que petaven al paladar, que feien cosconelles a la gola. Una festa gustativa, sí. Però si voleu que vos diga la veritat, no en recorde el nom, ni els ingredients. En canvi –i encara que aquesta propera  frase que recitaré ressuscitarà el galop de cent cavalls tan populistes com desbocats– no oblidaré mai el sabor, el color i la imatge de l'arròs al forn de ma mare.

Una declaració d'aplaudiment fàcil, ho sé, però tal vegada un plantejament plausible per posar cada cosa al seu lloc i debatre quin model és més sostenible (i ètic!) per a la nostra projecció gastronòmica. A llarg termini, el que ens interessa són aquells cuiners, aquelles cuineres, que estan desenvolupant una cuina contemporània sense oblidar les arrels i els principis d'estacionalitat de les matèries primeres. Aquesta generació, que seguisc i admire i que és la que realment està dignificant la cuina mediterrània, és la que defuig la fotogènia compulsiva per invertir el seu talent i enginy en la difusió d'una cuina conscient que no necessita un exèrcit d'ajudants, sinó una ànima compromesa que amb gust i mesura s'encarrega de cuinar per a les sis o set taules que pot abastir. Comptat i debatut, la implicació visceral d'aquests nous creadors és la que ens fa oblidar l'addicció als flaixos dels gastrosuperstars: tan embeguts del seu glamur i ubiqüitat que, al remat, un ja no se'ls imagina arromangant-se per trossejar un pollastre. I ja no per fer-ne un carpaccio, sinó per bullir un simple brou amb verdures.

dimecres, 26 d’abril de 2017

"Dahmer: Un carnisser a les fosques" Premi a la Diferència Premis Miquel Bosch i Jover 2017


Jeffrey Dahmer, el carnisser de Milwaukee (1960-1994)

Tot coincidint amb el Dia del Llibre, el passat diumenge 23 d'abril vaig rebre la bona notícia del Premi a la Diferència dins dels Premis Miquel Bosch i Jover 2017 de Balenyà (Barcelona) pel meu conte Dahmer: una crònica, probablement el relat més fosc i sinistre que he escrit mai, sobre el psicòpata que matà i devorà dèsset homes a l'estat de Wisconsin entre 1978 i 1991. Conegut com el carnisser de Milwaukee, la veritat és que la biografia d'aquest assassí em va fascinar –en el sentit psiquiàtric i històric, és clar– sobretot després de la lectura de la novel·la gràfica My friend Dahmer, realitzada per l'amic d'infantesa de l'homicida i alhora sòlid il·lustrador contemporani Derf Backderf. En aquesta gran novel·la no només s'escorcolla el passat de l'assassí, sinó que s'intueix la formació i deformació d'un monstre que ocuparia grans titulars després de la seua detenció. És un treball clarificador que pretén humanitzar la bèstia, però no perdonar-la. 



Un retrat agredolç, fins i tot amb olor de resclosit, on ensumem el perill de reprimir la pròpia sexualitat, l'autèntic caràcter, l'esperit triomfal que s'amaga darrere de cada perdedor. Un relat, en resum, que m'inspirà un conte obscuríssim que és la Polaroid del modus operandi d'un dels psicòpates més retorçuts de la història. Perquè els horrors de la humanitat, per més execrables i rebutjables, deixen una empremta que necessita ser analitzada; aquesta és, almenys, la meua pròpia vacuna: reciclar la perversitat en art per tal d'exorcitzar els dimonis que l'habiten. La banalitat d'un mal que, no per més soterrar-lo, deixa de ser part de nosaltres. Una fera amb cara de bon xicot. El veí discret. El jove solitari. Jeffrey Dahmer.


DAHMER
 

“Les meues víctimes eren flirteigs d’una nit. Sempre em deixaven ben clar que havien de tornar a la feina. I jo no volia que se n’anaren... 
JEFFREY DAHMER, 1960-1994


El tamboret pelat de la barra del Club 219 grinyola cada vegada que intenta fer-lo girar. És un xerric molest, gairebé inaudible sota el techno comercial que esbomben els altaveus rogallosos del pub, però a Jeffrey li agrada forçar el mecanisme rovellat mentre escodrinya els moviments del jove que balla a l’altre costat del bar. Probablement, els seus moviments destrempats són el millor sedàs del pitjor tuguri de Milwaukee, potser massa buit per a ser divendres. És un xicot negre. Tal vegada fa 1,80. L’esquena, ampla. El rostre, afable. Cames massisses sota els texans. Somriure discret. L’ha mirat tres vegades fixament però fins al quart intent no ha alçat el got per fer-se veure. El ballarí s’hi apropa amb dues passes i el camarada li pregunta si vol beure alguna cosa abans de preguntar-li pel nom:
–Oliver –li xiuxiueja–, però tothom m’anomena Lacy, sobretot ací.
El nouvingut no demana res per beure perquè ja va servit. D’entrecuix, també. És tot el que Jeffrey esguarda mentre li parla de l’ambient enrarit de la discoteca, de la poca qualitat dels combinats que s’hi serveixen i de la seua gràcia a l’hora de despatxar un bon cocktail casolà. Per a tal oferiment, però, caldria anar al seu apartament a North 25th Street. Una pla que el xicot accepta sense recances mentre el guaita de cap a peus per constatar que és guapo malgrat les ulleres que li desllueixen la cabellera rossa. Jeffrey sap que els negres solen cedir més prest que tard a les peticions dels blancs, més que més per l’exotisme i atractiu addicional de conquerir un cony rosat, encara que tenint en compte les particularitats de l’antre, ningú no va al Club 219 a fer amics, sinó a endur-se’ls al llit.

Camí de casa, sota la llum esmorteïda dels fanals, la conversa s’esgarria cap a termes més bruts mentre Oliver constata que l’atzarós company de la nit és un home de suggerents propostes però de poques paraules. En arribar al bloc de vivendes, mentre l’amfitrió roda el pany, el convidat sent les pessigolles de l’expectació. Un anhel que no se sufoca a cada retrobament, sinó que requereix de noves troballes, de successius amants, per reforçar l’estímul originari. En accedir a l’immoble, no l’incomoda la bafarada de resclosit que s’escola pel badall de la porta. No és una olor normal, per més que l’alcohol consumit li puga entumir la capacitat olfactiva. Tant se val. És una llar petita amb dues portes closes i una cuina minúscula per on Jeffrey s’enfila per tal de servir la beguda. L’hoste s’apoltrona sobre el sofà, des d’on li demana whisky, tot i indicant-li, juganer, que encara no té l’edat legal per consumir-ne.
–Quants en tens? –s’interessa l’insospitat barman, mentre aboca sobre els glaçons una barreja de somnífers.
–16 –se sincera –. Encara que tots diuen que n’aparence 22.
Jeffrey agita amb avidesa el beuratge i celebra la curiosa coincidència. Ell també en té setze. D’examants. D’històries. De còrpores. Esbargides arreu de l’habitatge, tot i que aquest tipus de revelacions podrien aigualir-li l’encontre. Sense anar més lluny, les dues habitacions tancades en contenen part de les despulles. Als armaris de la casa, a més, hi ha sengles bidons d’àcid on amb prou feines es dissolen els esquelets efervescents i al lavabo, esventrat a la banyera, hi ha el cadàver decapitat de Richard Guerrero, amb qui no va tenir massa temps per intimar dissabte passat. Pel que fa a l’estança principal, arrenglerats sobre el prestatge que hi ha dalt de la televisió, tres cranis de dissortats affaires presenten la lluïdesa d’una segona capa de vernís.

Quan Jeffrey li apropa al convidat la copa, aquest bromeja sobre el realisme de les calaveres exposades. Fa un glop. Se’n riu. La corretja dels pantalons la té descordada i el pul·lòver, arromangat sobre panxa, deixa al descobert un rastre de borissol rinxolat des del pubis fins al melic. El jove torna a beure i l’abdomen nu es contorba amb el moviment gàstric. L’atlètic tors atrau la mirada del company, qui no sap si és prompte o no per acaronar-lo. No sap, de fet, si el cos d’Oliver li pertany més ara que després. La sanefa dels músculs. La calidesa d’uns llavis assedegats d’alguna cosa més que no siga líquida. Anar més enllà. Enllà de què? Tant de bo no desitge visitar el bany, maleeix. La cortina de plàstic encobreix allò que hi ha a la banyera però el tuf és intens. Tant com se n’havia entossudit amb la higiene dels esquarteraments i al final mai no hi ha temps per enllestir les tasques pendents. Si no haguera begut tant com l’invitat, res no seria igual. Malauradament, el rom i la ginebra l’embogeixen tant com l’home que hi ha escarxofat entre els coixins, amb la bragueta ja baixada i un penis tendre humitejant-li els calçotets.

Un penis tendre. Carn tendra. Res com una queixalada directa al tendrum sangonós, encara calent. El cresp de la cansalada més preuada, més autèntica. Perquè els ha degustat, a tots els que l’han precedit. I Oliver, qui prefereix que l’anomenen Lacy, no sap que quan acluque l’ull, i falta ben poc per a això, passarà de ser primerenc a ser disseté. Abans no li caiguen les parpalles, abans de notar la puixança del sedant, li ofereix al generós pretendent un bes que no arriba a formalitzar-se. Abatut sobre el seient, l’esbufec del seu descans succiona els llavis de l’entusiasta aspirant, qui ara comença a excitar-se de debò. Una erecció, una fiblada, per restituir-li la consciència i l’afany de possessió. Perquè ara pot posseir-lo de veritat. Atresorar-lo. Saber que no marxarà després d’ejacular, abans del trenc d’alba.

Jeffrey sí que sap el que és l’amor vertader, el que et trenca el cor tantes vegades fins que finalment n’aprens, a trencar-ne, de cors. A seccionar ossades. Esbudellar cossatges. Trinxar-ne els membres. Fer-los desaparéixer o no: millor quedar-se’ls, apiadar-se’n, fer-se’n fan i fer-ne apilament. Perquè el tast de la passió és aquest aferrissament i no l’assumpció dels amors fugissers, dels coits ràpids que puden a desencís, a solitud, a humanitat podrida, just com la que es descomposa a les cambres contígües, a tocar del seu dormitori: el tron des d’on sotjar els mèrits que acabdala. Amants perfectes que no se n’aniran mai, que no es marciran, entre d’altres coses perquè ja formen part d’ell. Carn i ungla. Carn i os. Ja ho són tot. Al remat, tot li pertany.

Poc després, Jeffrey apaga els llums de casa per encendre uns tubs blavosos de neó que acompanyen el seu ritual. A la cuina, a un calaix, hi ha les ferramentes predilectes: des d’un arpó que sol emprar per trepanar els cervells fins a una incisiva serra que no s’ha vist malmesa malgrat l’intens ús. També fa servir un estilet i unes llentilles grogues que li acaben d’envilir el rostre. Gràcies a la disfressa guanya en feredat tot el que perd de timidesa. Tant de bo l’inesperat ostatge poguera ser-ne testimoni, de l’espectacle. Davant d’ell hi ha, expectant, un cavaller Jedi. Sense sabre làser, però. Un senyor de les tenebres. Un carnisser a les fosques.

L’explícita escenografia que els acull s’adiu al moment en què el fil de la navalla frega la pell obscura de Lacy, tentinejant-hi a cada solc. És la mateixa hora fosca en què el Club 219 tanca les portes. L’hora, també, del camió de la brossa i dels gatets famolencs que escorcollen les deixalles que no recullen els escombraires. Mentre Milwaukee dorm, mentre tot l’estat de Wisconsin descansa, al número 213 del bloc d’apartaments Oxford reviscola una litúrgia reiterada.

 Jo sóc Amèrica, mormola en enfonsar el ganivet ventre endins. I és aleshores, en els escassos seixanta metres quadrats que fa la casa, on ressuscita novament l’infern.